Neix Clarence Dutton (1841)

TW
0

Neix, tal dia com avui, el geòleg nord-americà Clarence Edward Dutton. Això és a Walingford, Connecticut. Graduat a Yale el 1860, quan tenia només dinou anys hagué de veure la seva carrera científica estroncada a causa de la Guerra Civil. Enllistat en l'exèrcit federal, el 1862, com a tinent, pogué sobreviure a la tragèdia i, ja en temps de pau, seguí per un temps uniformat. El 1890 aconseguia el grau de comandant. Tanmateix, tot d'una que acabà el conflicte bèl·lic ja s'interessà per la geologia, adherint-se a un pla d'investigació topogràfica promoguda pel govern. Es tractava d'estudiar la geologia de les quasi desconegudes terres de l'oest dels Estats Units, principalment en el tema de les erupcions volcàniques i els moviments sísmics. Desenvolupà mètodes per determinar la profunditat dels focus del terratrèmol i la velocitat amb la qual les ones sísmiques viatgen a través de la Terra.

Publicà Dutton, entre altres teories o observacions, que les roques situades per davall dels continents són menys denses que les que es troben sota els oceans, i que els continents són secs perquè d'aquesta manera la seva lleugeresa els permet de cavalcar sobre les roques que formen les capes exteriors del planeta. Anomenà «isostasi» la teoria segons la qual les grans masses rocoses arriben al seu nivell natural d'equilibri, en un procés lent, ja sigui enfonsant-se, ja sigui emergent, sempre d'acord amb la seva densitat.

Sis anys abans de morir, el 1906, suggerí que bosses de radioactivitat poden augmentar a poc a poc la temperatura d'àrees localitzades de l'escorça de la terra i provocar fenòmens volcànics. Això és realment important, ja que fou la primera vegada que entraven en joc, en una exposició científica, els elements radioactius, productors de calor, i responsables de processos geològics.

Dutton va morir a Englewood, New Jersey, el 1912, però les seves investigacions aportaven noves perspectives de com s'havia de contemplar la matèria geològica. Podríem dir que Dutton va servir d'enllaç entre Els principis de geologia (1830-1833) de Charles Lyell, que eren la base de la geologia tradicional per tal d'interpretar els fenòmens generals i la severa especialització de la primera meitat del segle XX, vers l'ampliació de la gran diversitat de matèries, com són la mineralogia, cristal·lografia, estratigrafia, paleontologia, geologia econòmica i geotècnica, un horitzó encara molt més dilatat des del 1969 amb l'estudi directe dels materials rocosos de la Lluna, la fotogeologia i la cartografia geològica duita a bon terme gràcies als satèl·lits artificials.