En Joan dels moixos (1636)

Miquel Ferrà i Martorell08/05/03 0:00

No manquen en les nostres rondalles alcoverianes els relats en forma de faula, de com els animals parlen i raonen. Hi ha, en aquest gènere, i dins els aplecs d'En Jordi des Racó, tota una sèrie de contes que tenen per protagonistes moixos o rates (Sa moixa i s'àliga; Sa rateta i s'avellaner; Sa rateta; Sa mitja faveta, Es Ca d'En Bua i Es moix d'En Pejulí...) i aquest tema universal és especialment curiós en parlar d'En Joan dels Moixos (Joan dels Gats, en els contes valencians), que no és més que una adaptació del mític heroi del «refranero» castellà «Juan Hurtado», el qual passà, sembla que per primer cop, de la literatura oral a la dramàtica, mitjançant la ploma de Tirso de Molina, que en la seva peça teatraMarta la piadosa, posa en boca del parsonatge aquests mots en vers: «Porque dicen que fingiendo/ que de Sevilla he llegado/ y soy un don Juan Hurtado,/ que de los godos desciendo».

Mal de creure, puix que aquest llinatge Hurtado com Expósito té unes altres arrels ben significatives i que difícilment parlen de velles nobleses i rancis llinatges. Així, aquest Joan és un home presumit, orgullós, amb pocs mitjans econòmics, que amaga la seva misèria sota la seva capa i capell, de millors aparences que els seus pobres vestits. No té dona ni fills. Només dos moixos ben ensinistrats. La dita popular castellana «El gato de Juan Hurtado que se comía la olla y revolcábase en la ceniza» és interpretada com a crítica del que fan els hipòcrites, que fan desbarats i després dissimulen. També es diu: «Hacer como la gata de Juan Hurtado» que segons la tradició es basa en la següent història:

«Conten que aquesta moixa no podent aglapir amb les seves urpes les rates que trobaven refugi en els forats del mur, s'allargava enmig de la cambra fent-se la morta i les rates, poc a poc, veient que no es movia, anaven perdent la por, de tal manera que agafant confiança, sortien a saltar sobre la seva enemiga, jugant, jugant.

La moixa, en constatar que les tenia a l'abast, reviscolava de sobte, treia les ungles i s'hi llançava furiosament al damunt, no deixant-ne cap de viva...».

En resum, tant En Joan dels Moixos com el moix que robava les olles o la moixa astutament caçadora, eren mestres del dissimular, del fer que tot és com un vol que sigui i no com veritablement és. Pocs dramaturgs han estat tan prolífics com fra Gabriel Téllez (Madrid, 1579-Almazán, 1648), més conegut com Tirso de Molina, el qual, procedent d'una família humil, aprengué en la seva infantesa bona part de la mitologia popular de l'època. Després començà el noviciat en el Convent de la Mercè, de Madrid, i professà en el de Guadalajara. Va escriure més de quatre-centes peces dramàtiques i en moltes d'elles, el món de la llegenda i la rondalla, hi és recreat amb particularíssim estil.