Miquel Ferrà i Martorell06/05/03 0:00
TW
0

En aquesta data neix, en els papers, és clar, puix que es tracta d'un personatge de ficció, Tartarí de Tarascó, un contraheroi de la Provença, fruit de la ploma del famós escriptor de Nimes Alfons Daudet (1840-1897). Pocs éssers literaris han estat tan populars com aquest singular tarasconès, que l'escriptor descriu com un home de quaranta-cinc anys, que mai no ha sortit del seu poble i que així i tot viu la gran aventura de la seva imaginació cada dia que passa... «El cos de Tartarí era tot un senyor cos, gras, feixuc, sensual, moll, queixós, ple d'apetits burgesos i d'exigències domèstiques, un cos panxut i curt de cames...».

Però això no limita les seves ambicions aventureres. Parla de Shangai, de Rússia, de Pèrsia o de Turquia, no només com si hi hagués estat, sinó més aviat com si conegués tals territoris pam a pam. Realment, com el mateix Daudet explica, Tartarí és una contradictòria combinació de Quijote i Sancho Panza (Quixot i Sanç Panxa, si m'ho deixau traduir, puix que són noms que com sabeu tenen una força simbòlica ben descriptiva, «quijada» contra «panza»)...

I un dia el tarasconès, en nom de tota la població que l'admira, viatja a Àfrica, travessa la mar, penetra dins els paratges de l'Algèria i, ben armat, ha de complir el «patriòtic» compromís de matar molts lleons de l'Atlas per tal d'honorar la penya de caçadors provençals a la qual pertany.

Personatge de còmica tragèdia o de tragèdia còmica, entre la dignificació i el ridícul, entre el seny i la bogeria, Tartarí en passa, en terra de moros, de verdes i madures. Va vestit a la moda dels «zouaves», és a dir, «chechia» o barret musulmà al cap, guardapits turc, calçons amb bufes i una faixa al ventre plena d'armes blanques. Els «zouaves», un cos d'infanteria colonial francesa, creada a Algèria el 1931, representava, doncs, la bravesa dels europeus en terres exòtiques.

Res li surt com esperava. L'heroi, ben escalivat, s'embarca de retorn a ca seva. «Finalment, un matí, entre la boira argentada, sentí cantar, amb gran goig, totes les campanes de Marsella. Havien arribat... El nostre home, que no tenia equipatge, baixà sense dir res, sempre amb el temor d'esser seguit per un camell, i no alenà gairebé fins a trobar-se instal·lat en un departament de tercera, en el tren, anant amb bona marxa cap a Tarascó...».

Però no s'acabarien aquí, amb aquesta novel·la de dissortades expedicions, les seves aventures. Dues obres novel·lístiques més completaran la saga. Es tracta de Tartarí en els Alps i Port Tarascó; en el primer cas, una crítica de l'hostaleria turística del temps i de l'esport de l'escalada. En el segon cas, també una crítica dels europeus que es creien amb dret a colonitzar països, mal anomenats salvatges.

Fa ja alguns anys vaig visitar Tarascon-Sur-Rhone, i des de la magnífica talaia del seu castell medieval, sobre el riu i els boscos dels voltants, content de poder evocar tan fastàstic personatge, vaig pensar en aquells éssers de ficció que són tan vius com el record dels seus immortals autors.