El gran escriptor nord-americà (no light), John Dos Passos, signava a Provincetown, Massachusetts, tal dia com avui, un nou pròleg per a una edició més completa i revisada del seu relat Iniciació d'un home: 1917, en el qual explica alguns aspectes complementaris de la seva obra. Acaba dient: «El passat hivern, xerrant amb els joves soldats que es troben just ara en el Pacífic, vaig observar que la majoria d'ells només es refiaven d'allò que els esperava després de la guerra, sempre que no fos pitjor que el que deixarien, amb un poc de sort, a l'esquena. Aquesta no és una època d'il·lusions. Només podem esperar que esdevengui una època en la qual els conceptes siguin prou clars...».
Dos Passos escrivia això des de la maduresa. La novel·la, en canvi, que comentam, com ell mateix explica, fou escrita «per un jove de vint-i-dos anys, aficcionat a les lletres, que sortí de la Universitat de Harvard mitjanament format i seguí la seva educació conduint una ambulància rere el front de combat, a França...».
El text és dur i directe. Així, per exemple, des de Remicourt, escriu una carta amb aquests termes: «Estam dins el parany de les urpes del govern. Imagina't l'escena. Un vehicle ple de cavallers amb grosses galtes, vestits amb l'uniforme de l'Exèrcit dels Estats Units. Richard Norton amb un distingit monocle. Al davant d'ells tota una munió de conductors d'ambulàncies. A la seva esquena, una construcció semblant a un magatzem de blat és ple de forat de metralla. Es tracta de la nostra improvisada caserna. El ca de la Secció, anomenat P2, es passetja nerviós. De tant en tant es pot sentir, sobre nosaltres, el brunzir d'una bomba, obligant els cavallers galtuts (que fins ara no han passat fam), a baixar el cap i parpellejar, mentre aquesta esclata en la vorera oposada del riu, aixecant un núvol gegantí de polseguera, però sense causar dany aparent. El senyor Norton ha acabat el seu breu discurs amb aquestes paraules: us heu enllistat com a cavallers voluntaris en aquest servei i com a cavallers voluntaris us vull acomiadar.
Quina frase tan meravellosa aquesta de cavallers voluntaris, sobretot accentuada per una bomba que féu explosió a nou metres de distància, tot fent que hom s'encapellàs fondament el seu casc de llauna i s'encollís, com fan els quissons, espantats sota una pluja de pols i pedres. En honor a la veritat, haig de dir que, els cavallers galtuts varen perdre la seva compostura i expressió de viu interès, com s'esdevé en aquelles persones que són a punt de marejar-se, i es llançaren de cap al refugi. Tot això t'estic explicant per comunicar-te que he jurat solemnement seguir fidel a la meva condició de cavaller voluntari durant la resta dels meus dies...».
És clar que no n'hi ha prou amb la ironia. Cal pintar l'espant. I John Dos Passos ho fa amb una destresa envejable:
«La carretera s'omplí sobtadament amb el trepig i els esquitxos de les tropes que desfilaven, els seus cascs humits i els rifles brillant en el crepuscle de coure. La pudor de brutícia, suades i misèries de les tropes que avançaven, traspassava, fins i tot, les clares gotes d'aigua. Les cares, sota els cascs d'aquells homes que suportaven el pes de l'equip sobre els seus colls, esquenes i cuixes, semblaven fatigats, descolorits i cadavèrics. Sota els cascs, els rostres miraven capbaix a un i altre costat, retorts i com de fusta, com la figura d'un Crist en la creu...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.