«Escenes d'una execució» planteja la difícil relació entre art i política

L'obra, dins el cicle «Escenaris del Món», pot veure's a l'Auditòrium

Laura MoyàPalma25/04/03 0:00

El Dux de Venècia encarrega a la pintora Galàctia un quadre de 300 metres quadrats en el qual ha de reproduir la victòria a la batalla de Lepant. Galàctia decideix mostrar-ne la seva visió, que entra en conflicte amb la del Dux, pel seu interès a ensenyar la duresa de la contesa. Escenes d'una execució se centra en aquesta dialèctica per parlar sobre les relacions entre l'art i la política, unes relacions necessàries però moltes vegades plenes de conflicte. L'obra pot veure's des d'avui i fins diumenge a l'Auditòrium.

«El Dux és un gran mecenes de l'art i de la cultura, un personatge que vol intervenir en el procés artístic de Galàctia», va explicar Ramon Madaula, el Dux en el muntatge. Situada a la Venècia independent i democràtica del segle XVII, la història s'acosta al present. «Avui els polítics s'obliden que la creació ha de néixer de l'artista», una circumstància que ha de lluitar amb «el fet que l'art necessita, més que mai, de l'ajuda de les institucions».

Escenes d'una execució' és una producció del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) inclosa en el cicle «Escenaris del món». És la primera peça de la companyia, que realitza una gira a nivell estatal, i per això es tradueix al castellà. «Amb les funcions ens hi hem anat acostumant», assegurà Anna Lizaran, Galàctia en la història. «Galàctia pot definir-se com a controvertida, una dona salvatge, de molt geni però plena d'amor», va dir. «És una fera acostumada a patir, però plena de poesia».

Per una vegada, el creador i l'artista és una dona. «En tractar-se d'una dona, el seu tracte amb el Dux conté una sensibilitat especial i recorda, en part, Artemisa», va afirmar Lizaran, nominada als Max com a millor actriu per aquesta interpretació. Com a temes secundaris hi apareixen la guerra i la seva crueltat, una circumstància que va cobrar importància després de la guerra d'Iraq. «Començam a entendre frases que abans no compreníem, adquireixen sentit després de l'esclat del conflicte bèl·lic», diu Lizaran.

La història es conta sempre des de l'òptica de l'«humor i la ironia». Dividida en vint escenes diferents, té una escenografia «única en la qual no hi ha canvis», segons Antoni Tarrida, responsable del TNC. La traducció de la peça és de Quim Monzó, qui va mantenir «la diversitat d'un text carnal en què els personatges deixen molts elements a l'aire» i «barregen el llenguatge culte amb el popular», explicà Tarrida. «Es tracta d'un espectacle de text que es recolza en el missatge». Tot un «risc avui en dia».