La diada de Sant Jordi (303)

La pregunta és si realment existí sant Jordi, que, per altra banda, simbolitza els Països Catalans, Rússia i Anglaterra, entre altres pobles, nacions i ciutats d'arreu de la vella Europa. Sembla que el document més significatiu sobre la vida i els miracles del sant és la Passio sancti Georgii, que el papa Gelasi, en el segle V, qualificà d'apòcrifa. Tanmateix és admès dins tota l'antiga iconografia del cristianisme que sant Jordi fou un màrtir, oficial de l'Exèrcit de Roma, que sota la persecució de l'emperador Dioclecià fou executat. Potser el poble no es volgué conformar amb biografia tan minsa i, amb la potència imaginativa de l'època, engrandí aquella existència amb miracles i gestes. En tres parts es podria dividir el cicle de sant Jordi: la seva passió i mort entre els cristians d'aquella llunyana època; la seva decidida intervenció mitjançant aparicions puntuals en diversos episodis de les croades medievals i la Reconquesta cristiana dels territoris ocupats pels àrabs (apareix per exemple en la crònica de la conquesta de Mallorca el 1229, sota les banderes del rei Jaume I, vestit de blanc i animant les tropes), i la narració, no menys medieval, de la princesa i el drac, la consabuda lluita entre l'heroi i el monstre per tal de salvar la donzella, això és, la batalla del Bé contra el Mal, de la llum contra la fosca, vestigis de mitologia germànica. De fet, en els dies de la Reconquesta d'Al-Andalus, l'ex-Hispània visigoda, des del Principat d'Astúries a Gibraltar, hi ha tota una cavalleria celestial que acudeix en ajut dels servidors de la Creu. Són alguns d'aquests fantasmagòrics cavallers, l'apòstol sant Jaume (Santiago Matamoros); sant Sebastià, que fou un oficial dels exèrcits de Roma; i sant Jordi, sense oblidar sant Miquel i altres criatures angèliques. Tanmateix, el mite, de la llegenda del drac, és massa extens i divers: Horus, heroi, mata Seth, drac o cocodril; Apol·lo mata la serp Pitó; els argonautes maten el monstre que guardava la llana d'or... I Teseu, que per tal d'alliberar la donzella, tancada en el laberint de Creta, matà el Minotaure... En el segle XIII, Jaume de Voràgine, italià, va escriure la seva famosa Llegenda àurea, dedicada a narrar la vida d'alguns sants molt de moda durant l'època gòtica. Segons aquest autor, a la ciutat de Lydda (o per alguns altres Cirene o Silene), població de l'Anatòlia, un gran drac es menjava el ramat i les persones. Només si li entregaven cada dia una al·lota i un anyell, la bèstia deixava tranquils la resta d'habitants. Un dia, la donzella per a sacrificar era la filla del rei, el qual no pogué evitar que la llei s'aplicàs també sobre la princesa. I quan la bella estava ja a punt de rebre la queixalada de la bèstia, aparegué un cavaller vestit de blanc, quasi lluminós, que va vèncer el monstre després de dur combat. Era sant Jordi, davallat del cel per tal d'auxiliar aquella víctima indefensa i innocent. És curiós que els grans mestres de la història de l'art es fessin ressò d'aquest relat i així les pintures de Bernat Martorell, Rafel, Rubens, Uccello, Carpaccio, Marçal de Sacs, el nostre Pere Niçart i de molts altres recreen aquelles escenes èpiques tan benvolgudes i populars. A Palma podem admirar l'escultura que corona la portada de l'església de sant Francesc, obra de Francisco de Herrera, en el segle XVII.