Miquel Ferrà i Martorell19/04/03 0:00
TW
0

En aquestes dies de Setmana Santa i Pasqua hom recorda, arreu de la vella Europa, mil i una tradicions entorn del Sant Crist. Aquestes, en el nostre país i en tot l'Estat espanyol són també ben nombroses. Fa anys, el 1965, vaig visitar Toledo, ciutat de la qual havia de fer una mena de monografia per a l'Escola de Turisme de Madrid. En cridà fortament l'atenció cada punt d'aquella ciutat «imperial», com la nostra Alcúdia. Enciclopèdia de l'art fet de pedra, en vaig documentar cada racó. I ja, en el camp dels voltants, que en diuen de la «Vega», vaig pegar una llarga ullada a l'antiquíssima església de santa Leocàdia, on es venera i conserva un famós Crist, el Crist de la Vega. I entorn d'aquest Crist, una bella història. Sembla que un cavaller local, Diego Martínez, donà, dins aquell temple, al davant del Crist com a únic testimoni, paraula de casament a una donzella anomenada Inés de Vargas. Aquell jove de la noblesa havia de marxar a la guerra de Flandes i aleshores jurà que es casaria amb la dama si en retornava sa i estalvi. Sembla que la sort, o una mà divina, el conservaren viu, tot d'una peça, malgrat haver mort en els seus braços el no menys famós Joan d'Àustria, caigut en el setge de Namur. En tornar a Toledo, Inés de Vargas li demanà de complir la seva paraula però ell, mentint, respongué que no tenia cap compromís. Ella, molt indignada, demanà justícia al governador de la ciutat i aquest, sabent que només el Crist n'era testimoni, seriós potser, tal volta en broma, decidí de traslladar-se al temple de santa Leocàdia i prendre declaració a la sagrada imatge. L'escrivà demanà aleshores al Crist quina era la veritat en aquell afer. Quan se li demanà un senyal, per manca de paraules, el Crist desclavà un dels seus braços i la diposità sobre el llibre d'actes que l'escrivà li havia apropat. Zorrilla ho contava amb aquestes paraules:

«Perllongant la nuesa d'un braç, una mà torturada, vingué a posar sobre els actes, l'eixuta i clivellada palma, i allà, en els aires, sí ho jur!, clamà una veu humana. Alça, l'aterrida gent, la vista vers la imatge santa... La boca tenia oberta i una mà desclavada...»

Aquesta miraculosa tradició fou reflectida en un romàntic quadre a l'oli del pintor Luis Menéndez Pidal, titulat: A bon jutge, millor testimoni, on podem veure els detalls d'ambient i els personatges d'època. Un any més, la Setmana Santa ens apropa a tot un patrimoni d'història, llegenda i tradició, congriada a través de segles i generacions, amb el suport de nombrosos exvots com a recordatori d'altres fets extraordinaris o més o menys singulars. Tot és qüestió de fe i creences. De tenir esperances en un altre món millor o no dipositar-les en altra cosa que no sia aquest cos que s'han de menjar els cucs. Un examic, i dic això perquè quan has perdut la confiança en una persona de forma definitiva només pot esser examic, es sorprenia que jo, essent cristià practicant, no formàs part de cap partit polític, associació o grup dedicat a treure profit de tal doctrina. El pobre mesquí no podia entendre que en els afers de l'ànima, les coses d'aquest món no es cotitzen. Que es tracta de quelcom molt íntim, només entre el creient i un suposat Ser superior, amb el qual contractam, en secret, l'existència d'una vida ultraterrenal que poques vegades, tot i que ens penedim de les putades que hem fet, no ens mereixem. Ja m'enteneu. Cadascú del seu pa farà sopes.