És en aquests dies d'abril quan mitjançant referèndum Niça i la seva contrada decideixen d'integrar-se en l'Imperi Francès. Foren quasi vint-i-quatre mil vots contra cent seixanta. Sembla que el rei d'Itàlia, protegit de Napoleó III, no donà gaire suport al partit italià de Niça i per tant, sent francesa, Niça esdevindria en pocs anys la capital de la Costa Blava, un dels primers invents moderns de la geografia turística. Aquell any tenia Niça prop de trenta mil habitants i actualment depassa en la zona urbana els tres-cents mil. Això vol dir que en el decurs de cent quaranta anys s'ha multiplicat en fama i demografia. Ja en el segle XIX formava atractiu triangle amb Cannes i Montecarlo.
El nom de tal país turístic es deu a un llibre del poeta Stéphen Liégeard, de Dijon, a la Borgonya, però que s'enamorà d'aquesta costa mediterrània. El poema «La Côte d'Azur» descriu en versos un poc feixucs, reiterats i lents, abusant d'un cert barroquisme d'adjectius, el paisatge de la zona, passa a passa, amb lloances a cada racó assolellat i cada cala d'aigües clares. Liégeard, no sé si justament o injustament, puix compongué prop de quaranta mil versos, és un nom oblidat en la història de la literatura, però pel que fa al turisme de la Costa Blava és un referent de perpètua presència, des de les illes Hyères el minúscul arxipèlag de les quals és cap la de Porquerolles (amb balneari naturalista fundat pel doctor Durville el 1931), fins a la Provença i el Llenguadoc.
Però la Côte d'Azur, pròpiament dita, en el continent, és una mena de gran ciutat litoral de la qual en serien barris, com explica l'historiador Pickwick, Saint-Tropez, Saint-Maxime, Saint-Raphaël, Cannes, Jean-les-Pins, Antibes, Niça, Montecarlo i Menton. Una de les èpoques daurades d'aquest país (del qual probablement procedia el nostre pintor gòtic medieval Pere Niçard) és la que va de 1860 a 1914, quan l'afluència dels turistes anglesos d'arrels aristocràtiques era gairebé massiva. D'aquí que un dels més bells passejos marítims o avingudes costaneres de Niça sigui conegut, des d'aquell temps i fins a l'actualitat, com passeig dels Anglesos. Aquesta gent, turisme en general familiar, britànic, de fort poder adquisitiu, ocupava els hotels tant en la temporada baixa com alta. A partir del final de la Segona Guerra Mundial, el 1945, el turista parisenc n'esdevingué majoria. Ja en els feliços 20 el fenomen de la vinguda molt nombrosa dels francesos del nord vers el sud, així com dels holandesos, belgues, suecs, danesos, és un fet irreversible.
I la història no pot obviar noms propis, ja sigui de famosos i antics establiments com l'Hotel Negresco de Niça, el Carlton de Cannes, el París de Montecarlo... o els Casinos, especialment el del Principat de Mònaco, i de personatges, com Lord Brougham, que el 1834 promovia la urbanització turística de Cannes. El referit historiador explica que el 1900, durant la temporada d'hivern, prop de vint mil turistes britànics, entre ells el príncep de Gal·les, Eduard VII, cercaven en el sol mediterrani un clima més agradable i ho feien a Niça i els seus voltants.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.