Era el dissabte sant, vespre de la Pasqua. Leovigild, rei dels visigots, havia tancat el seu fill Hermenegild a la presó, acusat de romandre fidel al catolicisme i de no voler abraçar l'arrianisme, religió de l'Estat. L'arrianisme, doctrina d'Arri, combatia la unitat i la consubstancialitat en tres persones del misteri trinitari i sostenia que el Verb, tret del no-res, era molt inferior al Pare. Considerava Jesucrist com essencialment perfecte, però negava la seva divinitat. Aquesta doctrina predicada cap a l'any 318 per Arri, sacerdot de l'Església d'Alexandria i sostinguda per alguns emperadors de Constantinoble, va interrompre durant algun temps la influència del catolicisme. Fou condemnada en el Concili de Nicea, però fou la religió oficial dels visigots fins la conversió de Recaredo, feta públicament el 589 en el Concili III de Toledo.
Però tornem a Hermenegild, que estava empresonat. Aleshores, Leovigild pensà que el seu fill ja s'hauria empenedit de la seva caparrudesa i abjuraria del catolicisme. Li envià un bisbe per tal que de la seva mà rebés el captiu la comunió. Però Hermenegild es negà a fer-ho i sermonejà el clergue heretge pel seu atreviment.
Informat el pare de la resistència agosarada del fill, enfurismat, donà ordre als seus soldats d'anar a matar-lo. Ja s'ho esperava Hermenegild i, agenollat, en el fons del seu calabós, esperà els botxins. Li descarregaren un cop de destral enmig del crani, xapant-lo per aquell punt. Plorà, efectivament, aquella mort Recaredo, el segon fill de Leovigild, puix que estimava de debò el seu germà. En saber que havia estat assassinat a l'alcàsser de Sevilla, decidí de convertir-se a la fe catòlica. El cos del màrtir fou conservat a Sevilla, llevat del cap, que fou portat a Saragossa quan els àrabs es feren senyors de tota Andalusia. És interessant la carta que envià Leovigild al seu fill per tal que renunciàs al catolicisme i la resposta d'aquell a tals pretensions: «Fill meu, més et voldria parlar que escriure't; perquè si et tingués a la vista, què podries negar al que jo et demanàs com a pare, i et manàs com rei? Et portaria a la memòria els molts i grans senyals que t'he donat del tendre amor que et tinc, dels que, sens dubte has oblidat des que et vaig entregar un tron.
Esperava tenir-te per fidel company que m'ajudàs a conservar el poderós imperi dels gots en el mateix estat que avui es troba, gràcies a les meves victòries; però mai no vaig somniar que pogués arribar el cas de trobar en la persona d'un fill meu un enemic més perillós que tots aquells que he vençut. No estàs només content pel fet que jo hagi compartit amb tu la meva corona; vols regnar tot sol; i amb tal desig, abandonant la religió dels teus avis, has abraçat la dels romans, que són els majors enemics de l'Estat.
No ignores que la nació dels gots començà a ser potent quan es féu arriana. També saps que cap cosa destrueix tant els ànims i els cors com la diversitat de religions, i per tant, res pogueres fer més ofensiu contra la meva persona que declarar-te catòlic. Recorda, doncs, fill meu, que som ton pare, i que som el teu rei; com a pare t'aconsell i com a reiet man que tornis promptament al que abans eres, amb la restitució, sense perdre temps, a les teves primeres creences, i jo et perdonaré. Si no ho fas així, m'obligues a agafar contra tu les armes i en aquest cas no et tindré cap misericòrdia...». Hermenegild, Sant Hermenegild, s'estimà més el martiri.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.