El Kursaal exhibeix la primera gran exposició de la Col·lecció d'art Serra

Des de Mallorca han arribat a Donostia 140 peces d'un centenar d'autors, dos fantàstics nus femenins de René Magritte i Pablo Picasso; diverses obres de Joan Miró; esplèndids dibuixos a llapis de Paul Gauguin, Julio González, Balthus, Paul Klee, Vassily Kandinsky, Alberto Giacometti o Amadeo Modigliani; escultures d'Alexander Calder, Man Ray, Jorge Oteiza, Eduardo Chillida, Anthony Caro, Rafael Canogar, Lucio Fontana, Pablo Palazuelo, Magdalena Abakanowicz, Cristina Iglesias; una peça-objecte de Rebeca Horn. La llista és llarga i inclou noms fonamentals en explicar l'evolució de l'art en el segle XX des de les avantguardes fins als moviments finals de la centúria.

La mostra va ser presentada en una roda de premsa a la qual va assistir Pere A. Serra, president del Grup Serra, que en la seva faceta de col·leccionista va respondre a les preguntes dels periodistes sobre l'origen de la col·lecció, la seva relació amb Miró i altres artistes, la seva opinió sobre Oteiza i Chillida, mestres bascs de l'escultura, que amb dues peces imponents presideixen l'entrada de la ria de Sant Sebastià, o sobre el museu de titularitat pública Es Baluard, del fons del qual forma part la seva col·lecció. Pere A. Serra va estar acompanyat per Xabier Zabaleta, director de Comunicació de Kutxa, la Caixa d'Estalvis de Guipúscoa, propietària de la Sala Kubo del Kursaal; Marivi Arcaya, directora d'aquest espai inaugurat fa dos anys per Jorge Oteiza, mort aquesta setmana, i per Lola Duran, comissària de l'exposició.

Xavier Zabaleta va presentar la mostra com «una selecció dels autors més notables del segle passat» i Marivi Arcaya va explicar que de Montparnasse a la idea pura respon «al projecte de la sala, orientada a l'art modern i contemporani, ja que aquesta col·lecció ens ofereix un recorregut pels principals moviments d'un segle marcat per la ruptura». «És la primera vegada que aquesta col·lecció s'exhibeix en públic amb tanta amplitud i, segurament, serà la darrera que es pugui veure aquest muntatge ja que les obres s'incorporaran al nou museu que s'obrirà a Palma», va afegir. Va ser una roda de premsa multilingüe que va transcórrer en basc, castellà i català.

L'exposició comença el 1874, quan a París s'obre el Saló dels Independents per iniciativa dels artistes que es rebel·laven contra la tradició i l'academicisme, i finalitza amb els creadors de la dècada dels vuitanta amb pintors com José María Sicilia i José Manuel Broto. En ella hi ha mallorquins com Juli Ramis, Joan Bennàssar, Jakober & Vu o Aligi Sassu. Pere A. Serra va explicar dues absències. Una, la de Miquel Barceló, «del qual tenim tres quadres, un és a l'IVAM de València, deixat per a una gran exposició; l'altre, de gran mida, no aconseguim treure'l de casa meva, hauríem d'haver trencat una paret, i el tercer no ha vingut perquè té menys interès». També li hagués agradat incorporar «un abecedari de Miró, però és en una altra col·lectiva a Berlín».

La relació del col·leccionista amb Miró va suscitar la curiositat de la premsa i va haver de relatar anècdotes sobre la seva amistat amb l'artista. «El vaig conèixer el 1957, quan vaig llegir en eTimes que es construïria un taller a Palma». A partir d'aquí es van fer amics. «Jo anava a veure'l tots els dissabtes horabaixa, parlàvem de moltes coses i li encantava que li explicàs acudits sobre Franco».

També va parlar de com es va du endavant el projecte d'Es Baluard, la maqueta del qual s'exhibeix al Kursaal. De la seva situació, les característiques del baluard de Sant Pere i la seva recuperació per a la cultura i per a la ciutat. «Més important que el mateix museu és que aquest lloc bellíssim, que durant segles van ocupar els militars, i després les rates i la brutícia, ara serà dels ciutadans». «Es va gestar durant moltes converses, votacions, el més difícil fou posar d'acord les institucions públiques i els diferents partits que les governen, però es va aconseguir».

Durant la visita, Lola Duran va explicar els eixos bàsics de l'exposició. D'una banda, «la representació de les actituds més geomètriques i intelectualizants i, per una altra, la visió expressionista i més directa del sentiment». En aquesta immersió en l'art del XX s'ofereix una proposta «tan cronològica com estètica» a través de la pintura, ceràmica, escultura, obra sobre paper i dos espais diferenciats per a Miró i Picasso.