Escultor del buit i el silenci, poeta, arquitecte, assagista i, per damunt de tot, persona de «gran qualitat humana», Jorge de Oteiza, de 94 anys, premi Príncep d'Astúries de les Arts el 1988, considerat el patriarca de l'art contemporani basc, va morir ahir a Sant Sebastià després d'haver resistit la mort més que els seus amics, com ell solia comentar.
L'obra escultòrica d'Oteiza passa per tres etapes, la de recerca de les eines conceptuals per definir un propòsit experimental (1930-50), la del desenvolupament d'aquest (1950-57) i la de les conclusions (1957-59). Va ser al final d'aquesta dècada quan va abandonar l'expressionisme i la figuració per iniciar-se pel camí de l'abstracció i la investigació geomètrica-racional dels constructivistes russos de principis de segle, el que li va portar al buit a l'escultura, un recorregut metafísic que influiria de forma decisiva en totes les arts contemporànies.
La seva salut aquest últim any havia anat decaient i va sofrir dos ingressos hospitalaris, en febrer i març, i el juny va ser traslladat a la clínica de Navarra en trencar-se el maluc. Les restes mortals de l'escultor, que ahir varen quedar instal·lats al Palau de la Música de Zarutz (Guipúscoa) rebran avui sepultura al cementiri d'Alzuza (Navarra), al costat de la tomba de la seva dona, Itziar Carreño.
«L'obra de cada un és per curar-se de la mort, però la mort és la que et cura de la vida», deia el nonagenari artista basc que va revolucionar l'escultura en la meitat del segle XX i el 1959 la va abandonar, després d'aconseguir els premis més importants i el reconeixement internacional. Ocasionalment hi va tornar per culminar projectes o investigacions.
Jorge de Oteiza Embil va néixer el 21 d'octubre de 1908 a la localitat guipuscoana d'Orio, encara que la família es va traslladar a Madrid quan era al·lot. El jove, que va estudiar uns anys medecina, va passar tres mesos a l'Escola d'Arts i Oficis, i el 1931 va obtenir el seu primer premi d'escultura a la Biennal d'Artistes Guipuscoans de Sant Sebastià, ciutat que un any després va acollir la seva primera exposició individual.
Cercant les arrels de l'art, De Oteiza es va traslladar a Iberoamèrica el 1935 i va exposar a Santiago de Xile i a Buenos Aires, on es va dedicar diversos anys a la docència a l'Escola Nacional de Ceràmica. El 1942 va rebre l'encàrrec d'organitzar l'ensenyament oficial de la ceràmica a Bogotà.
En aquells anys, fins a la seva tornada el 1948, va publicar els seus primers articles, entre ells la Carta als artistes d'Amèrica (1944) sobre l'art nou en la postguerra, que influiria en els artistes de tot el món, i quatre anys després Informe sobre la meva escultura.
El període més intens del seu treball d'escultor va començar entorn el 1950, ja de tornada a Bilbao. En aquest temps va guanyar el primer premi en el concurs nacional per un monument al rei Felipe IV i se li va adjudicar per concurs la realització de tota l'estatuària per a la nova basílica Aránzazu, a Guipúscoa. També van ser aquests els anys dels premis i el reconeixement internacional en la IX Triennal de Milà (1951), quan va obtenir el Gran Premi Internacional d'Escultura de la IV Biennal de Sao Paolo (1957), o més tard quan guanyà el Concurs Internacional de Montevideo (1969).
De Oteiza va decidir abandonar l'escultura el 1959, convençut que ja no anava a aportar res de nou, «el mateix creador arriba a transformar-se en el procés de canvis i evolucions del seu llenguatge, i es converteix en un artista postexperimental», va argumentar llavors, i es va centrar en impulsar els seus principis artístics de creació en diversos col·lectius d'artistes com Gaur, Emen, Orain, Danok, o l'Escola de Deba.
Lluita llavors per tornar a l'art el seu paper d'agent de la renovació social, però abandona successius projectes en xocar amb els responsables polítics culturals bascos. De Oteiza, que es declarava «profundament religiós des d'al·lot», entenia l'art com «una protecció estètica», i se li considerava, junt amb el també mort Eduardo Chillida, el màxim representant de l'escultura espanyola del passat segle.
Va posar en pràctica el principi de la no ocupació de l'espai per la massa, el buit va cobrar sentit per si mateix i va revitalitzar l'escultura, «pretenc ocupar un espai amb harmonia», deia de la seva obra fruit de les seves investigacions de l'espai i estudi del buit. Entre els seus treballs escultòrics més coneguts estan Desocupació no cúbica de l'espai (1958-59), Variant ovoide de la desocupació de l'esfera (1958) i Caixa metafísica per conjunció de dos triedres.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.