Neix Georges Urbain (1872)

Fou un gran analista de terres rares i hi descobrí nous elements químics. El 1907 aïllà el darrer dels elements estables, al qual batià amb el nom de luteci, en honor a la seva ciutat de París, que es deia Lutetia en temps dels romans. I és que tal dia com avui naixia a la capital francesa aquest químic, que el 1911 es va creure que havia aïllat un altre nou element, que anomenà celti, que, segons ell, havia d'esser col·locat en la taula periòdica en la casella del circoni. Tanmateix, aquesta segona troballa, després de sotmetre'n una mostra a una anàlisi de raigs X, es pogué saber que el celti no era més que una barreja de terres rares conegudes. Però els seus treballs milloraren els mètodes químics d'ànalisi, fins aleshores llargs, cansats i poc segurs. Hem de dir que Urbain (que moriria a la seva ciutat de naixença un dia de novembre del 1938) no limità les seves activitats intel·lectuals a cultivar la química sinó que fou un destacat humanista, com aquells grans homes del Renaixement italià, i s'entregà a la pintura, a l'escultura i a la música. Havent rebut el seu doctorat de Ciències a la Universitat de París el 1899, fomentà els estudis de la ciutat des de qualsevol perspectiva. Era, doncs, el parisenc model. Es considerà deixeble i col·laborador de Moseley, el físic anglès que morí a Gallipoli en el decurs de la Primera Guerra Mundial, quan tenia només vint-i-set anys, i que entre altres tasques havia localitzat tots els llocs buits existents en la taula periòdica, amb elements encara no descoberts, com el luteci d'Urbain, alhora que desenvolupava el concepte de número atòmic. En addició a tot això, si era detectat un nou element que omplís un dels llocs buits, la seva tècnica de raigs X podia esser emprada per a comprovar la validesa del dictamen, com hem vist que es va fer en el cas del celti, d'Urbain, i de l'hafni, de Hevesy. És un fet que en aquells anys, el primer terç del segle XX, la química havia pujat a alts nivells de sensacionalisme popular. Ho reflectia la literatura de gènere (com en el cas de L'home invisible de Juli Verne, primer, i de Wells, després) i ho creia ja Louis Pasteur (1822-1895) en el seu Testament, quan diu que «després de tants esforços, sentim una gran alegria dins la nostra ànima humana, i el pensament que es tracta d'una contribució a l'honor del país fa que la nostra alegria sigui més fonda encara. Si la ciència no té pàtria, l'home de ciència en té una i és a aquesta que haurà de respondre de la influència que la seva feina pugui tenir en la resta del món. Si em pertemeu, senyor President, d'acabar amb una reflexió filosòfica provocada dins mi per la vostra presència en aquesta sala de treball, jo diré que dues lleis contràries semblen estar avui en lluita: una llei de sang i de mort que, imaginant cada dia nous mitjans de combat, obliga els pobles a estar sempre preparats per al camp de batalla; i una llei de pau, de salut, de feina, que no té altre objecte que el d'alliberar l'home de les fuetades que sempre seguit l'assetgen».