Miquel Ferrà i Martorell09/04/03 0:00
TW
0

Nascuda a Barcelona el 1884, Maria Barrientos, cantant d'òpera, gairebé adolescent, debuta en el Teatre Líric de la Ciutat Comtal i ho farà, anys després, en el Líric de Palma. Després d'aquella primera actuació en públic, aquesta al·lota, de la bellesa bruna de la qual parlaven els periòdics, marxa a Itàlia i allà perfecciona el seu art interpretatiu com a soprano lleugera. Posteriorment triomfarà en els escenaris italians, francesos i espanyols. Molt enamorada, es casa el 1907 i deixa la seva carrera artística, que tanmateix haurà de reprendre el 1916 a Nova York, retornant als grans èxits d'abans. Deixaria l'escena de forma definitiva, potser per motius de salut, puix que la veu no és la mateixa al cap dels anys, el 1924 i se n'anà a viure a l'Argentina, on donà suport a noves promeses musicals. Morí el 1946. En resum, una gran dama i una gran artista. Són poques, molt poques, les persones que neixen amb una vocació definida i aquest nombre minva quan es tracta del món cultural o artístic. Maria Barrientos tenia aquestes qualitats i no les pogué deixar de banda després de la seva experiència matrimonial, moltes vegades destructora de belles trajectòries artístiques, entre 1907 i 1916. Trair una vocació és trair-se. Així ho va veure i aquesta és la gran lliçó que pogué donar als seus deixebles de Buenos Aires. Els que la recorden diuen que era una dona d'innata simpatia, desperta intel·ligència i bons sentiments. Durant la guerra civil espanyola fou un testimoni, en els papers públics, de la gran tristesa que li causava aquella absurda lluita a mort entre germans.

L'òpera, a Mallorca, en temps de Maria Barrientos tenia la seva seu, com ja hem dit, en el teatre Líric, un edifici modernista, tristament desaparegut, a s'Hort del Rei. Hi acudien, entre d'altres, famoses companyies italianes, com la d'Arturo Baratta, que el 1902 hi representava l'obra de Mozart «Don Giovanni». Però la gran capital espanyola de l'òpera era Barcelona, amb el seu gran Teatre del Liceu, que el 1911 anunciava el Festival Wagner, per segona temporada, entre els mesos d'abril i maig, de manera que tal dia com avui hi era representat «L'Anello del Nibelungo», que seria completada, en tres cicles, i alternada amb «Tristano e Isotta» i «Tannhäuser», que comptaven, aleshores, amb el famós mestre Willibald Kaehler. Anar a l'òpera era acudir a les grans reunions de l'any de l'alta societat barcelonina, tant és així, que aquesta classe de ciutadans eren profundament odiats pels anarquistes d'aquella època, amb la bomba llançada a la platea i que tantes víctimes causà.