És curiós que la majoria dels historiadors de la literatura s'interessin més per aquelles biografies en què el literat viu històries dissortades o tempestuoses d'amor platònic o carnal. Sembla que com més males experiències sentimentals ha sofert un autor, més bona és la seva literatura. Si s'embriagava de taverna a taverna, molt millor. Si era viciós i jugador, magnífic. Si maltractava les seves dones o era pedòfil, més fil a l'agulla. Si actuava com un foll irresponsable i féu la cloenda de la seva miserable existència amb un suïcidi, ja no pot ser més atraient i interessant.
En canvi quan es tracta d'un poeta que s'enamorà en els dies més il·lusionats del seu jovent, que festejà l'al·lota que estimava amb permís de la seva família, que es va desfer en regals i atencions envers de la seva promesa i que després de casar-se al davant de l'altar major d'una església, seguí prop de la seva parella amb el mateix amor i al llarg de la resta de la seva vida, ens resulta quasi absurd. És a dir, el seny ens resulta absurd i la bogeria lògica i conseqüent. Que el romanticisme i el noucentisme eren cursis en la parla i els gestos, ben cert! Però era el fruit d'una època i tan ridícul podia resultar, al cap i a la fi, l'àngel com el dimoni. Deim tot això perquè en aquestes dates es trobaven per primera vegada, a la Residència d'Estudiants del carrer de Fortuny, a Madrid, el poeta Juan Ramón Giménez i Zenobia Camprubí.
Fou un mutu i encertat cop de fletxa que es perllongaria tota la seva existència i més enllà de la mort. El 2 de març de 1916 eren celebrades aquelles noces a l'església catòlica de Saint Stephen, a Nova York. Però abans d'aquell dia hi havia hagut un feix de cartes que són com la radiografia del gran amor que alguns voldrien experimentar i que només és reservat a uns pocs elegits. I és que la veritable felicitat de parella es troba més en el cor i el cervell que en els òrgans sexuals, puix que es tracta d'un amor que ha de travessar malalties, mancances, misèries, vellesa...
Anem doncs a llegir una d'aquestes cartes que el gran poeta, el Nobel, dedicà a la seva promesa: «Zenobia, vagi's fer-se'n la idea de casar-se amb mi, no ho dubti més, que jo estic esperant la seva decisió com un ferro al foc, tal és el meu amor i el meu anhel. Ordeni el seu pensament, porti'l com un xotet dòcil, pel caminal en flor que condueix a la meva ànima. Allà hi tindrà vostè el seu paradís terrenal i el seu paradís celestial, doncs Déu estarà amb nosaltres. Véngui a mi, Zenobia, no em deixi sol, amb els braços oberts, tremolós de desig i boig de passió! Que el temps corre i, que el temps voli, fins que arribi el dia que vostè m'obri tot el tresor de la seva vida interior! Aleshores, deixarem caure l'àncora en un port en calma i aturarem el rellotge, alegres, per a sempre. Zenobia! Zenobia! Zenobia! Sia bona, sia fidel, sia tendra per a mi! Tanqui'm ja la ferida i no la m'obri un cop més. Adéu, Zenobia, que sia vostè tan feliç com jo voldria ser, si vostè volgués. Deixi'm besar-la des d'aquí, bojament. Una besada, una altra, una altra, cent fins a morir-me en la seva boca freda».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.