Miquel Ferrà i Martorell07/04/03 0:00
TW
0

Mirau: hi ha en aquesta terra alguns artistes que podrien esser qualificats de «reis del tropisme retòric». Recordau que el «trop», del grec «tropos», volta, és una figura retòrica que consisteix a emprar les paraules en un sentit diferent del que normalment tenen. Això, dins un pensament, és un sofisma. En la vida del carrer és un engany. Aquests tipus, que ja no són criatures sinó homes que pentinen cabells blancs, fan de les mitges mentides grans veritats. Intriguen sempre seguit, aferrats al fil del telèfon i pinten sant Cristòfol nan a qui els escolta. Supòs que aquesta trista conducta és el resultat d'una pedagogia política mamada en la via pública d'algun poblet babaluet. Si algú diu gris ells ho converteixen en negre. Si es parla en activa ells ho interpreten en passiva. Del seu pa faran sopes, però ja no els creim ni mitja i encara menys quan fan de comissaris polítics sense més bagatge cultural que el que reberen de l'escola de pa amb oli.

I faig aquesta reflexió perquè el personatge d'avui, Jacques Loeb, alemany americà, que veia la primera llum a la ciutat de Mayen tal dia com avui, fou el rei d'uns altres trops, en aquest cas dels trops científics. Investigà, efectivament, el tropisme que governa les plantes, això vol dir, una simple reacció cap o en contra de la llum, l'aigua, la gravetat. Demostrà que tal fenomen es produeix en animals simples, però també en altres éssers d'estructures molt més complicades. Suggerí que l'ètica i la moral humana no eren més que el producte de combinacions de tropisme. Ningú no dubta que un dia assolellat ens posa l'ànim més alegre. Que un esdeveniment acompanyat de música ens emociona per partida doble. Però tant al tròpic com al país dels gels s'observen totes les conductes, tots els comportaments, tots els caràcters. La teoria, com una mitja mentida, en part és veritat, però no una veritat absoluta. Aquest fisiòleg, que moriria a Hamilton, a les Bermudes, el 1924, després d'educar-se a Alemanya, anà als Estats Units, on el 1891 s'incorporava a la Universitat de Chicago. El 1902 es traslladà a la Universitat de Califòrnia i el 1910 s'uní al personal de l'Institut Rockefeller de Nova York. De fet anava d'una banda a l'altra, com el batiport de Sineu. S'aprofità dels treballs que havien fet Sherrington i Pavlov i va voler esser vist com el cap dels partidaris del mecanisme reflex, que en aquells dies estava molt de moda. Per què serà que Loeb em recorda els petits comissaris polítics, milhomes i perdonavides, dels quals abans he parlat? Al contrari que companys seus d'investigació, Loeb no va rebre el premi Nobel ni cap distinció que el destacàs pels seus descobriments de laboratori. I és que qui vol enganyar els altres s'enganya a si mateix, puix que no té altre patrimoni que els propis sofismes i mentides.