Neix a Santander la que serà famosa pintora Maria Gutiérrez Blanchard, segons altres cronistes el dia 11 (?). Això fou en una casa del carrer de Santa Llucia, centre d'un barri burgès de l'època. Foren els seus pares Enrique Gutiérrez Cueto i Concha Blanchard Santisteban. Ja de nina, Maria era lletja. Un dels seus biògrafs digué, però, que no tot era lletjor en aquella criatura, puix que posseïa «una veu bella, aguda i agradable; uns ulls negres de mirada intel·ligent i profunda, una boca grossa, una expressió simpàtica, un rostre interessant i atractiu enfonsat entre les seves espatles». I afegeix un altre observador que la pintora «gaudia d'una cabellera fabulosa, color de mel, i unes mans aristocràtiques...». S'ha de dir que la seva infantesa fou plàcida: estius de llargues vacances, excursions, platja, reunions socials...
El 1902 estudia pintura a Madrid i sis anys després ja obté la tercera medalla de l'Exposició de Belles Arts. El 1910 li concedeixen la segona medalla del certamen i el 1911 es transllada a Granada, on realitza un gran nombre de llenços. Però el 1909 viatjava a París. Hi havia sang francesa materna en les seves venes i per això, la Ciutat-Llum l'atreia més que cap altre. Era el París de l'impressionisme, de grans mestres que allà es donaven a conèixer en l'àmbit de les arts i les lletres: Cocteau, Picasso, Matisse, Max Jacob, Apollinaire, Marinetti, Braque. Maria trobà cambra en un col·legi femení i es guanyava alguns doblers fent classes de pintura i dibuix a les alumnes d'aquella institució. Però si per una banda, a París estant, descobria el bressol de la plàstica moderna, l'ambient intel·lectual per excel·lència, per una altra, topava amb les misèries humanes. Les altres al·lotes, considerant-se més hermoses que ella, la defugien i rebutjaven. La manca de mitjans econòmics la feren retornar a Madrid. Allà, vivint amb sa mare, en el carrer de Goya, féu amistat amb la novel·lista Concha Espina, la qual li deia que amb l'ajut de Déu arribaria a ser una gran pintora. Però ella, agnòstica, responia: Tant de bo si jo pogués creure en Déu. Maria, però, treballava sense descans i s'anava definint el seu estil, esquematització cubista i essencialitat de plans i volums. El 1916 guanyava la Càtedra de Dibuix de l'Escola Normal de Salamanca i de retorn a París, el 1919, lloga una habitació a la rue Du Maine, prop d'un edifici ple d'artistes i personatges bohemis que segons l'historiador José Manuel Àlvarez «martiritzaven la seva existència». Però el 1920 aconseguia un gran èxit en la Sala de Tardor amb la seva obra «Communiante», amb la qual aconseguí un contracte amb el conegut marxant Rosenberg i això, i més doblers, li varen permetre deixar el seu allotjament que la deprimia i instal·lar-se a un estudi de la rue Boulard.
El 1923 exposava amb èxit a Brussel·les i les seves economies anaren molt millor. Llàstima que poc després s'hagué de fer càrrec a París mateix de la seva germana i nebots. L'esforç era massa. El 1927 el metge li diagnosticà tuberculosi. És aleshores quan sembla adornar-se que totes les esperances radiquen en una vida espiritual, lluny de la buidor del materialisme. Retorna a la religió i en aquesta situació es trobava quan la visità la mort, un cinc d'abril de 1932. Fou humilment soterrada en el cementiri de Bagneux.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.