Miquel Ferrà i Martorell03/04/03 0:00
TW
0

Nasqué Benet de Palerm en un poble del Bisbat de Messina, Sant Filadelf, a Sicília. Els seus pares eren d'origen islàmic i de raça etiòpica, però segurament, per causa d'esclavatge havien estat obligats a convertir-se al catolicisme. Ell, des d'infant, es mostrà fidel a la religió cristiana, aprengué la doctrina dels deu manaments i quan restà orfe, gairebé adolescent, vengué la seva hisenda, distribuí el producte del negoci entre els pobres i es retirà a una ermita on els seus pocs membres vivien sota la regla de Sant Francesc d'Assís. Tanmateix, les seves qualitats d'estudiós i bon organitzador degueren arribar a orelles del papa Pius IV i ell i els seus companys i deixebles, per ordre del Pontífex, s'hagueren de traslladar a Palerm, al Convent de Menors Observants de Santa Maria de Jesús. Allà, tot seguint les disposicions del patriarca i fundador Sant Francesc, s'aplicà a difondre la paraula evangèlica, principalment en els sermons quaresmals, i demostrà als seus germans de claustre que qualsevol feina, per feixuga i bruta que fos, era digna quan es feia per a major glòria de Déu.

Amb aquesta fama de sant, aquell home d'ètnia negra, africana, un dels primers d'aquesta nissaga en el santoral, visqué la seva humil existència de frare i un dels seus biògrafs, el pare Croisset, el descrivia així: «El seu llit era la nua terra; el seu son, molt breu; el seu vestit era rústic i vell; la seva pobresa, extremada... Benet confirmà els seus mèrits amb els seus exemples i prudència en el govern, i animà la seva petita comunitat, amb tots els mitjans i maneres possibles, el seu amor a la pobresa, la penitència i l'estrictíssima observança». Sembla que als setanta-tres anys d'edat, un càncer acabà amb la seva vida. Diuen que el seu cos es conserva incorrupte a la ciutat de Palerm, on començà a esser solemnement venerat. El seu culte es propagà des de Sicília a Espanya, Portugal, Brasil, Mèxic i Perú al llarg del segle XVII (a Mallorca, durant aquella centúria, el nom Benet abunda força) i la Santa Seu, el 1743, fixava en aquesta data la seva festa amb ofici i missa. El papa Pius VII, el 1807, el posava en el catàleg dels sants. I fins aquí el popular «sant negre», aquell que ensenyava, entre altres punts de reflexió, que «Videte, fratres, quomodo caute ambuletis, non quasi insipientes, sed ut sapientes» o dit més amplament i en altres mots, en paraules del predicador: «És el món una mar tempestuosa, famosa pels seus nombrosos naufragis. Hi navegam amb la vela estesa o a força de rems, i no per això hi trobam menys pirates ni menys esculls. No hi ha home en aquest món que no sia navegant. És la vida, per així dir-ho, com un braç de mar; tots hi naveguen però ben pocs pensen cap allà on van... Aquell home de negocis, tan afamegat de doblers, tan ocupat a posar en moviment les seves indústries que li suggereix la cobdícia per a guanyar més i més, tan servilment esclavitzat dels seus interessos... Ha dedicat, almanco, un instant, en tota la seva vida, a pensar en el negoci de la seva responsabilitat moral d'acord amb la intel·ligència que li ha estat donada?»