Mor Emil Behring (1917)

Miquel Ferrà i Martorell31/03/03 0:00

Tal dia com avui mor l'alemany Emil Adolf Behring (Deutsch, Eylau, Prússia Oriental, avui Hawa, Polònia, 1854), que esdevindria un gran bacteriòleg. Fou, primer, havent estudiat medicina, un cirurgià de l'exèrcit i el 1889 anava a treballar a l'Institut de malalties infeccioses de Berlín, sota la direcció de Koch. Allà estant descobrí que era possible aconseguir immunitat contra el tètan (o tètanus), la terrible malaltia infecciosa caracteritzada per la contracció convulsiva permanent dels músculs, en un animal si li eren injectades dosis graduades del sèrum de la sang d'un altre animal amb aquesta malaltia. Així, una fracció del sèrum de l'animal immunitzat, que es podria anomenar antitoxina, s'utilitzaria per a proporcionar la immunitat, almanco de forma temporal, en un altre ésser viu. Després, Behring, tot veient que tal experiència havia tingut èxit, es demanà si un sistema igual o semblant no podria aplicar-se per a la diftèria, una malaltia que en aquell temps causava una gran mortaldat infantil. Aquesta antitoxina antidiftèrica sortia al mercat el 1892 i era emprada en dos sentits: per tal d'immunitzar i per combatre la dolença si aquesta ja havia començat. El 1901 Behring rebia el premi Nobel de medicina i fisiologia. setze anys després moria a Marburg, Renània, mentre el món feia flamada sota les bombes de la Primera Guerra Mundial.

Tornem, però, al tètan, que record que era freqüent a Mallorca, especialment a l'estiu, en els anys 40, és a dir, la postguerra, i moltes criatures, principalment de la pagesia, n'eren víctimes. Les buines de cavalleria, havent-hi pocs automòbils i quasi cap tractor, restaven, sota el sol, enmig de qualsevol camí, sembrat o carretera. Un bacteri eubacterial, Clostridium tetani, de la família de les bacilàcies, molt present en la terra de conreu i el fems, hoste de l'intestí dels animals herbívors, anaerobia estricta, formadora d'espores i que no pot viure en teixits sans, ataca en les ferides fondes i de poca superfície, on hi ha teixits morts i poc oxigen. Dins tals condicions, excreta i allibera, mitjançant lisi, una toxina anomenada tetanoespasmina, que per la sang i els nervis arriba als centres nerviosos centrals, els quals fa malbé. Es produeix febre i col·lapse i el malalt pot morir per paràlisi del diafragma i asfíxia. Gràcies al descobriment del savi que avui recordam, la malaltia es pot prevenir mitjançant la vacuna antitetànica i tractar els possibles casos d'infecció amb el sèrum antitetànic.