TW
0

Sor Mariana Alcanforado, les cartes de la qual foren publicades a París el 1669, vivia en el Convent de Nostra Senyora de «Conceiçao» a la ciutat de Beja. El 1665 el rei de França Lluís XIV envia un cos expedicionari a Portugal per tal de defensar la independència d'aquell país contra Espanya. Recordem que la derrota d'Alcazarquivir, el 1578, havia tingut per resultat col·locar Portugal sota la dependència del rei d'Espanya Felip II, però el desastre de l'Armada «Invencible» afeblí aquella influència castellana. El 1640 Portugal se sublevava i després de llarga guerra reconqueria la seva llibertat nacional, pujant al tron la casa de Bragança que regnaria fins al 1910. Tornem, però, al conflicte del segle XVII i retrobem les tropes, comandades per Monsieur de Schomberg, on un capità de cavalleria de vint-i-sis anys, Noël Bouton, marquès de Chanilly, comte de Saint-Léger, seduí la religiosa, que tenia aleshores vint-i-cinc anys. Després, l'abandonà. Tanmateix, el comte de Chanilly moriria el 1715, essent Mariscal de França, i ella li sobreviuria, puix que morí als vuitanta-tres anys. És un fet repetidament demostrat que en aquell temps, moltes al·lotes eren obligades per la seva família a prendre els hàbits de monja i no casar-se, no tenint, moltes d'elles, la més petita vocació religiosa. Aquesta Mariana restà, després de l'abandonament, desconsolada i en una de les seves cartes escrivia: «La vostra absència rigorosa, i potser eterna, no minva ni un punt el meu amor: jo vull que tothom ho sàpiga, no n'he fet cap misteri, i n'estic ben orgullosa d'haver fet per vos tot el que he fet, contra tota mena de seny. El meu honor i la meva religió no són altres que el d'estimar-vos, perdudament, tota la meva vida, puix que us estim de debò. No us dic tot això per tal d'obligar-vos a escriure'm. Ah!

No vos amoineu pas, jo només vull de vos el que us mogui a fer alguna cosa, i haig de rebutjar qualsevol testimoni d'amor per part vostre del qual us pogueu penedir: jo us puc excusar en qualsevol cas, ja que potser teniu plaer a no prendre-vos la pena d'escriure'm, i tinc una especial disposició a perdonar-vos totes les vostres faltes. Un oficial francès m'ha parlat de vos, aquest matí, en el decurs de més de tres hores, i m'ha dit que en aquest moment França gaudeix de pau: si això és així, no podríeu venir a veure'm i menar-me a França? Però tal volta no ho meresc, feis el que us plagui, el meu amor no depèn de la manera com m'hàgiu de tractar. Des que vos n'anàreu, no he tingut un sol moment de salut, i no tinc altre plaer que pronunciar el vostre nom mil vegades al dia; algunes religioses, que saben l'estat deplorable dins el qual em teniu, em parlen de vos ben sovint; jo surt de la meva cambra el menys possible on vos vinguéreu tantes vegades, i mir sense atur el vostre retrat, que m'és mil vegades més car que la vida pròpia. Això em dóna algun plaer però també força dolor, quan pens que no us tornaré a veure mai més; per què és precís que jo no us vegi mai més? És que m'heu abandonat per a sempre? Estic desesperada, i la vostre pobra Mariana ja no pot pus, es desmaia tot acabant aquesta carta. Adéu, adéu, tingueu pietat de mi».