Miquel Ferrà i Martorell18/03/03 0:00
TW
0

Tal dia com avui mor assassinat el rei Eduard d'Angleterra i la seva fama de santedat s'estén per tot el país, que el considera màrtir del cristianisme. Era nét de santa Elgívia, germà de santa Edita i oncle patern de sant Eduard, confessor. Una família de sants? Nasqué el 962 i son pare fou el rei Edgar, el Pacífic, un sobrenom que li quadra poc, puix que intervengué en moltes guerres.

Batejà el nen sant Dunstà, arquebisbe de Canterbury, que fou alhora el seu mestre. Diu sobre el personatge el pare Joan Croisset que «admirava en un príncep tan jove i en una edat que comanden els poc reflexionats, la seva natural prudència, sobretot dins una cort on regnaven el divertiment i el plaer. Però Eduard no només conservava la seva innocència, sinó que practicava la virtut...».

Va perdre sa mare Egelfleda, filla del duc d'Olmer, quan tenia sis anys. Era aquesta la segona esposa de son pare i el monarca es va tornar casar al cap de molt poc temps, amb Alfrida, jove i bella princesa. Eduard acceptà aquella madastra i diuen les cròniques que fins i tot, la respectava i estimava. Però Alfrida tingué un fill propi, Ethelred, que cresqué en companyia d'Eduard, entre jocs de camarades i donant-se suport en els estudis.

Quan va morir el seu pare, el rei, el 975 hagué de pujar al tron Eduard, però Alfrida desitjava per al seu fill la corona i amb aquesta ambició, promogué que alguns senyors poderosos del regne protestassin i s'oposassin a la coronació del seu fillastre. Tanmateix sant Dunstà, primat del Regne, a qui corresponia executar la cerimònia, auxiliat per sant Oswald, arquebisbe de York, els va saber contenir i amb bones raons, els pogué convèncer. «Prengué en la seva mà la creu arquebisbal, s'aficà intrèpidament enmig dels senyors partidaris de la reina mare, els presentà Eduard com a primogènit del momarca legítim, portant-los a la memòria la declaració del monarca difunt, recordant-los el solemne reconeixement que ells mateixos havien fet del dret indisputable d'aquell jove príncep i a la vista de tota l'assemblea el consagrà solemnement, sortint ell mateix per fiador de l'encert de la seva conducta...».

Aleshores Eduard tenia només dotze anys.
Així, aquest és el relat de la seva mort: «Sortia un matí de cacera Eduard i descobrint, des de lluny, el castell de Corf, en el comtat de Dorset, on es trobava aleshores la reina mare, es decantà, dissimuladament dels que l'acompanyaven, i posant la seva muntura al trot, va córrer tot dret a saludar la seva madastra, i abraçar el seu germà Ethelred. Sabé ella que el rei venia sol, sortí a rebre'l, i al mateix temps que li estava parlant, un dels guàrdies li clavà un punyal al pit. Sentint-se greument ferit, el monarca picà el seu cavall i després de fer una curta distància, caigué a terra i expirà...».