Miquel Ferrà i Martorell16/03/03 0:00
TW
0

Jean-Baptiste Rossi (Marsella, 1936), publica sota el seu habitual pseudònim, Sébastien Japrisot, la seva primera novel·la policíaca, Compartiment tueurs, traduïda al castellà com El tren de la muerte i portada al cinema com Els rails del crim de Costa Gavras, que data del 1966. Aquest celebrat autor, als 17 anys, publicava la seva primera novel·la, Les mal partis, però la necessitat d'un «modus vivendi» més rendible que la literatura del que comença, el forçà a dedicar-se professionalment a la publicitat, i després va escriure guions cinematogràfics, principalment per a pel·lícules policíaques. Col·laborà també amb el famós director de cinema Jean Renoir i combinà aquestes tasques amb treballs de traducció. Fou doncs, un home de la ploma, creador i divers. En els anys 60, quan ja era escriptor conegut, començà la seva sèrie literària del gènere, com ja hem dit, i per tal de desfressar un possible fracàs, la signà amb l'anagrama del seu nom: Sébastien Japrisot. I l'èxit d'aquesta obra i de les que la seguiren, va fer que poc després, la fama de Japrisot superà la de Rossi. Però és evident que quan la fama segueix pels camins cinematogràfics, que són alhora els de la televisió, s'engrandeix encara més. La pel·lícula que hem esmentada i que protagonitzaren Yves Montand, Pierre Mondy i Claude Mann interessà, certament, al gran públic. Però la novel·la, molt ben escrita, amb un interès que no davalla en tot el decurs argumental, és igualment una troballa.

«El tren procedia de Marsella. Per a l'home encarregat de visilar els passadissos i pegar una ullada als compartiments buits, era el Phocéen de menys deu; després era l'hora de l'entrepà. Abans d'aquest, havia arribat l'Annecy, de menys vint-i-cinc, en el qual hi havia trobat dos abrics, un paraigües i una calefacció espenyada. Va veure com s'aturava el Procéen des de l'altra banda de la mateixa andana, mentre es repenjava sobre un vidre de finestrell trencat en mil trossos. Era un dissabte de començaments d'octubre, molt clar i molt fred. Els viatgers que arribaven del sud, on encara era possible banyar-se a les platges, restaven sorpresos a causa del vapor d'aigua que acompanyava les seves salutacions de retrobada. L'home que inspeccionava els passadissos tenia quaranta-tres anys i nomia Pierre, bebé, per als amics, tenia idees d'extrema esquerra, pensava en una vaga que havia d'esser efectiva la setmana següent i tot estava com havia d'estar a l'estació de Lyon, a les 7.53 hores del matí d'un dissabte molt fredolenc: I Pierre, que ja tenia fam, sospirava primer per un bon cafè. Com que encara no anaven a retirar els vagons de l'andana fins que no hagués passada mitja hora, decidí baixar de l'Annecy i anar-se'n a fer el cafè abans de treballar dins el Phocéen. A les 7.56 hores es trobava en el bar de l'estació, al final de la via M, amb una fumejant tassa de beguda obscura en la mà, el seu barret blau un poc sobre el clotell i discutint amb un revisor miop i un obrer nord-africà sobre l'eficàcia de la vaga del dimarts, el dia que ningú pren el tren. Parlava a poc a poc, tranquil, i volia convèncer els seus companys que un atur és el mateix que la publicitat. Tot el que s'ha d'aconseguir és que la imaginació del burgès s'adoni de la força proletària. Els altres li donaven fàcilment la raó.

Era alt, feixuc, amb veu de baix i grans ulls calmosos que el rejovenien. Tenia fama d'esser un home dels que no treuen la saliva quan algú el copejava amb la mà plana l'esquena. I això el definia com un tipus tranquil·lot...»

Fa pocs dies, Sébastien Japrisot moria a la seva residència de Vichy, després de llarga malaltia.