Veterans for Peace (1972)

Les recents manifestacions en favor de la pau, contra la guerra que els Estats Units volen llançar sobre Iraq per tal de destruir el règim dictatorial de Saddam Hussein, ens recorden quelcom que s'esdevenia arreu dels Estats Units i en aquestes dates el 1972, abans que fossin signats, mesos després, els acords que representaven la retirada dels nord-americans de la guerra del Vietnam. Els moviments pacifistes, entre els quals els «hippies», que predicaven la necessitat de «fer l'amor i no la guerra», els universitaris de tot el país, les mares de molts combatents, arribaven amb el seu clamor a Washington, i la Casa Blanca i el Pentàgon cercaven la fórmula per a sortir del compromís amb Saigon. Ni el mateix cinema de Hollywood, amb tota la seva màgia, havia pogut aconseguir fer d'aquella guerra neocolonial una causa popular i patriòtica. Els soldats que retornaven del front, habituats a la droga, cansats de matar, com ells deien, «rates grogues», tenien mal pel cap i no eren crosteres. Havien vist matar massa innocents. Massa dones, vells i criatures cremats amb napalm. Havien vist aquell escorxador que potser era positiu per a la gran indústria armamentística però que espantava la majoria dels ciutadans, que al cap i a la fi eren gent que votava i pagava els imposts. Quan a més del cinema, la literatura reflecteix l'inacabable conflicte bèl·lic, la vella Indoxina és ja un gran cementiri, un cementiri encara selvàtic, inhòspit, terrible... Els «Veterans for Peace» no ho podien contar més espantós. Les operacions «Rolling Thunder», que consistia en l'aplicació massiva de bombardejaments sobre tota mena d'objectius, posades en marxa per Johnson, causaren horror en tot el món, de manera que el president els hagué de limitar. Les negociacions de París, el 1971, tenia per punts fonamentals la retirada incondicional de les tropes dels Estats Units i aliades de Vietnam del Sud, formació en el sud d'un govern de concòrdia nacional, reunificació del país com a objectiu principal i responsabilitat dels Estats Units pels danys causats al poble vietnamita. El 27 de gener se signava un alto el foc i tanmateix l'administració Nixon continuava subministrant armes al govern de Saigon. Tot això, juntament amb totes les altres disposicions no complides, obligava l'FLN a emprendre una gran ofensiva final que acabava l'abril del 1975 amb la caiguda de Saigon. Sense el suport material de les tropes nord-americanes, les forces de Van Thieu eren vençudes i per primer cop en la seva història els Estats Units havien de reconèixer la seva derrota. El 15 de novembre del 1975 quedava oficialment inaugurada a Saigon la conferència nacional per a la reunificació del país en un sol Estat, fet que es consumà el 1976. La guerra, primer contra els francesos i després contra els americans i sudvietnamites, havia durat quasi tres dècades.