Aquest volum, que ha estat prologat per l'escriptor Guillem Frontera, recull el tractat Art i Capitalisme, datat el 1976; una selecció d'articles sobre art escrits entre el 1972 i el 1982, entre els quals destaca essencialment el titulat Plantejament sociològic i artístic balear (1981); i tres monografies: Joan Miró. Vida i gest (1973), Isabel Villar (1973) i Sempere (1976).
El volum també inclou una selecció d'articles escrits entre el 1972 i el 1999 en els nombrosos catàlegs i texts introductoris escrits amb motiu de les exposicions de molts d'artistes.
Segons Guillem Frontera, «aquest volum ofereix una mostra suficientment completa de, potser, el vessant de l'obra de Melià en l'escriptura del qual va ser més feliç».
L'escriptor assegura que un dels valors més importants ha estat la recuperació d'Art i capitalisme. Frontera escriu que «Art i capitalisme no va ser, al capdavall, un llibre ben acollit pels implicats en grau divers en les finances d'aquest món; i quan, en la ressaca dels 90, els hauria pogut proporcionar bons arguments per convidar la gent a invertir; per sedimentar un mercat traumatitzat pel tsunami del decenni anterior, ja no se'n recordaven. Ja vivíem els anys en què les novetats editorials no deixaven espai en les llibreries a obres que, en un país una mica més cultivat, s'haurien imposat pel seu propi pes».
Així mateix, Frontera analitza l'estil de Melià en parlar sobre els artistes i explica que «quan escriu sobre alguns artistes fa parlar el narrador i el poeta, que ens guien per l'art a partir d'unes interpretacions lliures, sovint heterodoxes, en tot cas deutores, no tan sols, d'una sensibilitat que, paradoxalment, no ha de donar comptes a ningú. És, diríem, un outsider, i no per manca de regularitat en l'escriptura sobre temes d'art, sinó perquè en parla des d'una independència mantinguda fins al final».
En el pròleg, Frontera assegura que «una certa consciència escrupolosa de les seves ignoràncies és en l'origen de llibres, d'articles, de conferències. Melià va ser un home que volia saber. Per ell, el saber, més que un dret era una impertatiu moral contra el qual no hi havia ni bona coartada ni excusa vàlida. Un imperatiu i un goig. La possibilitat de saber una cosa era la raó necessària per iniciar-ne l'estudi». També assegura que «amb l'art, Melià va fer el camí invers: l'art va ser una crida, una vocació. Melià va ser annexionat per l'univers artístic una mica, no a contracor, però sí al marge dels seus interessos més habituals».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.