Quan la realitat i la ficció es confonen

Una d'aquestes notícies, que incloïa també les esqueles de l'editor, feia referència a un suposat dietari escrit per Safont. En el diari l'editor revelava la part més tèrbola de la seva professió, fent referència a la compra de premis, a les baralles de les editorials per captar escriptors o a falses ressenyes de llibres escrites pels propis autors de les obres. Gràcies a un acord amb el fill de l'editor assassinat, el dietari seria publicat per Bromera.

La darrera missiva explicava que les dues anteriors eren part de la campanya publicitària amb què l'editorial volia llançar el seu darrer llibre, guanyador del premi Joanot Martorell. La tercera carta demanava disculpes de part de l'editorial, ja que les reaccions d'alguns dels receptors dels anònims havien sorprès fins i tot els propis creadors de la campanya. Per aquesta raó, es decidí tancar la promoció més aviat del previst i de manera sobtada. Les tres cartes foren enviades a unes 600 persones, entitats i institucions de l'àmbit de les lletres catalanes.

Joan Carles Girbes, cap d'edicions de Bromera, explica que la idea de relacionar realitat, «a través dels retalls de diaris», i ficció, amb «el personatge de l'editor assassinat», va sorgir després que la novel·la aconseguís el premi Joanot Martorell i que els responsables de Bromera considerassin que «teníem una obra diferent, divertida, que combinava qualitat amb comercialitat, i ens sentírem obligats a fer alguna cosa perquè no passàs desapercebuda».

La idea, que es gestà en comú a l'editorial i que «comptà amb el suport de l'escriptor, que estava al dia de tot i fins i tot aportava idees», prengué com a punt de partida el principi del llibre, que «arrenca amb la troballa de Claudi Maria Safont assassinat». Safont és un personatge fictici, obscur, amb pocs escrúpols i amb molts secrets per revelar, que els responsables de la campanya publicitària traslladaren a la realitat. «En els texts disposàvem de declaracions de personatges reals que afirmaven haver conegut Safont i que en lamentaven la mort», contribuint així a la «confusió» dels receptors de les cartes. Els problemes amb la campanya van arribar quan la gent es va prendre massa seriosament els anònims. «Hi ha haver denúncies a la Policia de gent que havia rebut anònims amb anterioritat, les ràdios i agències de notícies es volien fer ressò de l'esdeveniment i això que nosaltres enviàrem els diaris datats amb molta anterioritat». Entre les curiositats relacionades amb la campanya, Girbes destaca la d'una «institució cultural valenciana que volia homenatjar l'editor mort» o la «d'un partit polític d'àmbit estatal que va escriure una nota de condol que no sabia on havia d'enviar».