Neix Joan de Déu (1495)

Tenint cura dels ramats, passà els anys, fins que estant ja en edat militar, prengué plaça de soldat en una companyia d'infanteria, amb la qual viatjà vers el nord de la Península. Trobant-se als afores de Fuenterrabía, ocupada pels francesos, prengué part en aquell setge sota les banderes de Carles V, acció on aprengué a no tenir respecte pels vius ni pels morts. No commogut, com els seus companys, ni pel saqueig, ni la matança ni les violacions, continuà amb la seva vida desordenada de campament i caserna, fins que un dia la situació es canvià damunt davall.

«Sortí destacat en una partida que anava a cercar farratge per als cavalls, i muntant en una egua dura de boca i molt espantable, es regirà aquesta tant, que a la vista dels enemics llançà el seu genet contra uns penyals, i això li maltractà el cos amb cop tan violent, que començà a tirar sang per la boca i pel nas, restant sense poder-se moure, sense sentit i sense parla, i això per espai de més de dues hores. Recobrant-se després i coneixent el perill, es posà com pogué de genolls, invocà la Mare de Déu i, acabada la seva pregària, se sentí amb forces i es pogué arrossegar fins que sortí del camp de batalla. Llavors va rebre socors i malgrat haver salvat la vida, no per això canvià els mals costums. No havent bastat aquell primer avís per a la seva conversió, en tingué un altre de més eficaç. Li havien comanat de guardar determinat bagatge del qual havien fet requisa a l'enemic i, per descuit, o potser per excés de confiança, l'hi robaren. Molt irat el capità, i volent fer un càstig exemplar per tal que servís d'escalivament a la resta de la tropa, li féu un judici i el condemnà a esser penjat. Ja s'anava a executar la sentència, quan mogut per la compassió un oficial superior, intercedí per ell; se li concedí la vida, però amb la condició d'esser expulsat de la milícia. Tornà Joan de Déu a Oropesa, cercà el seu antic amo, es dedicà novament a fer de pastor i estava en aquella vida tranquil·la i avorrida, quan sabé que el comte d'Oropesa feia lleves per al duc d'Alba i anar a Hongria a lluitar contra el Turc; s'hi enllistà, anà a Hongria però, havent retret els turcs, foren acomiadades les tropes espanyoles. Desembarcà Joan a la Corunya, i allà va saber que la seva mare havia mort de pena per causa d'ell i que el seu pare, també molt entristit, havia ingressat en un convent. Plorà amargament per primer cop en la seva vida i s'avergonyí de si mateix. Volent fer penitència, va fer una confessió general i després resolgué anar a l'Àfrica, on esperava entregar-se al martiri. S'embarcà a Gibraltar i en aquella mateixa embarcació trobà un cavaller portuguès, que anava desterrat a Ceuta amb la seva dona i quatre filles...»

Serviria Joan de criat al cavaller i al mateix temps, amb la seva feina, fora de casa, mantendria aquella empobrida família. Desenganyat però d'aquella vida, tornà a la Península, anà a Granada, hi llogà una casa, recollí malalts i fundà un orde religiós de caràcter hospitalari, confirmat per Pius V el 1572. Joan de Déu morí als cinquanta-cinc anys, havent fundat, amb els seus deixebles i seguidors, nombrosos hospitals de caritat arreu d'Europa.