Mèxic insurgent (1913)

Sobre aquella llarga guerra civil, John Reed publicava el llibre Mèxic insurgent, el qual hem llegit en recent versió en llengua catalana, publicada per edicions de 1984, de Barcelona (número 8, de la col·lecció Soldats de Ploma, 2001) i d'on hem tret aquest fragment que ens denuncia com eren els personatges més inhumans i cruels d'aquella inacabable lluita, i com a botó de mostra el cas de Fierro: «Fierro, l'home que va matar Benton, era conegut per tot l'exèrcit com el carnisser. Era una gran bèstia ben plantada, potser el millor genet i el guerrer més cruel de totes les forces revolucionàries. En el seu desig vehement i frenètic de sang, Fierro podia abatre cent presoners amb el seu propi revòlver, i deturar-se només el temps necessari per tornar a carregar l'arma. Matava pel gust de fer-ho. Durant les dues setmanes que vaig ser a Chihuahua, Fierro va matar a sang freda quinze ciutadans inofensius. Però sempre va existir una relació entre ell i Villa. Era el seu millor amic, se l'estimava com un fill i sempre el perdonava».

Curiosa relació, ja que Villa passava per ser un home més just i més noble. Per això Reed insisteix en aquest aspecte. Diu: «Malgrat que no havia sentit a parlar de les Regles de la Guerra, Villa portava amb el seu exèrcit l'únic hospital de campanya amb una mínima efectivitat, cosa que cap exèrcit mexicà havia tingut mai. Estava constituït per quaranta furgons esmaltats per dins, proveïts amb taules d'operacions i amb els darrers instruments quirúrgics, i comptava amb més de seixanta doctors i infermeres. Mentre durava la batalla, trens i trens de servei de llençadora carregats de ferits greus es desplaçaven a diari des del front fins als hospitals base a Parral, Jiménez i Chihuahua. Villa tractava els ferits federals exactament amb la mateixa cura amb què tractava els seus homes. Davant del seu propi tren de provisions hi anava un altre tren que transportava dos mil sacs de farina, i també de cafè, blat de moro, sucre i cigarretes per alimentar tota la famolenca població del camp dels voltants de la ciutat de Durango i de Torreón. Els soldats rasos l'adoren pel seu coratge i pel seu humor groller, franc. Sovint l'he vist ajagut al llit plegable del petit furgó de cua vermell en què sempre viatjava, explicant acudits amb confiança, rodejat per vint soldats rasos esparracats, ajaguts per terra, per les cadires i per les taules. Quan l'exèrcit carregava o descarregava el tren, Villa ho presenciava en persona, amb un vell uniforme brut i sense coll, donant puntades de peu a la panxa dels muls i enpenyent cavalls endins i enfora dels vagons de bestiar. Quan tot d'una tenia set, prenia la cantimplora d'algun soldat i se la bevia, a pesar de les protestes del seu propietari...».

Un Pancho Villa força curiós, que no es correspon del tot amb la manera com era descrit per altres periodistes nord-americans i d'arreu del món, que el pintaven com una mena de diable.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL