El cinema italià va perdre ahir un dels seus símbols dels darrers cinquanta anys, l'actor Alberto Sordi, glòria i orgull de la comèdia nacional. Sordi va morir als 82 anys a la seva vil·la romana, afectat d'una greu malaltia, quan la seva vida era ja una llegenda lligada al torrent d'humor de les seves gairebé 200 pel·lícules.
Sordi va saber representar com ningú, amb la seva vena histriònica d'intèrpret instintiu, el paper del ciutadà anònim, i ningú no li nega l'arquetipus que va anar modelant amb tots els papers de la seva vasta cinematografia d'italià mitjà, amb el seu joc de sentiments i debilitats i un toc de berganteria.
Després de petites i secundàries escaramusses davant de la càmera, un padrí d'honor, el gran Federico Fellini, li va obrir de bat a bat les portes del cel cinematogràfic. Lo sceicco bianco (1952) i Vitellone (1953) van marcar la seva consagració davant de la crítica i el públic, que amb prou feines van tenir temps per celebrar com una gran fita el seu famós Un americà a Roma (1954).
El jove Sordi amb camiseta blanca i cara de pagès disposat a menjar-se el món, reduït en un plat d'espaguetis, es va acabar convertint en una imatge de culte, que avui continua penjant de les parets de moltes «trattories» romanes. Després de la seva màgica trobada amb Fellini, la fama d'«Albertone» va traspassar les fronteres d'Itàlia i fins i tot el president Truman li va lliurar les claus de Kansas City per la seva vena filoamericana.
Mario Monicelli i Dino Risi, Steno i Petrangeli, Zampa i Scola van ser els directors que van saber treure el millor de la seva vena interpretativa, ja que moderaren els seus impulsos desmesurats i exuberants. L'absència d'aquell fre va ser, segons una part de la crítica, la causa que la seva experiència com a director de si mateix -va debutar el 1965 amb Fumo in Londra- no estigués acompanyada pel mateix èxit. Com a director Sordi va ser responsable d'una vintena de films.
La crítica situa en un segon pla les seves incursions més dramàtiques, malgrat que van ser pel·lícules que també van gaudir de la simpatia del gran públic. Entre aquests títols figuren La grande guerra (1959), en la qual va ser company d'armes de l'inoblidable Vittorio Gassman, o Un borghese piccolo piccolo.
Els seus companys i amics no escatimen elogis cap a ell, com tampoc no ho féu el president de la República, Carlo Azeglio Ciampi, mentre recordava que es negà a ser senador vitalici. Acceptà, com a màxim, ser batle honorari de Roma un dia en el seu 80è aniversari, abans d'anunciar la fundació d'una «universitat» per a artistes amb tot el seu llegat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.