Mor el doctor Minot (1950)

L'anèmia, paraula que ve del grec (an: privació, haima: sang) és en principi un empobriment de la sang caracteritzat, en general, per la disminució de glòbuls vermells, donant, en molts casos, un tràgic final al pacient. A començament dels anys 20, G.H. Wipple havia publicat un experiment en el qual el fetge en la dieta produïa l'efecte d'augmentar els glòbuls vermells de la sang en un individu que patís anèmia. Però l'anèmia perniciosa no s'havia estudiat encara i això és el que va fer el doctor George Richards Minot (Boston, Massachusetts, 1885), el metge nord-americà que se n'anava a millor vida tal dia com avui. Minot havia estudiat a Harvard, un dels més prestigiosos centres universitaris dels Estats Units, allà on es graduà i va rebre el seu títol de metge el 1912. Treballà llavors a la Universitat Johns Hopkins i el 1915 tornava a Boston per a treballar en els hospitals Massachusetts General i Peter Ben Brigham, una tasca que ja havien duit endavant els seus avantpassats: avi, oncle i pare. Interessat per les malalties de la sang, va pensar i decidir que l'anèmia perniciosa devia esser causada per una deficiència en la dieta com a resultat d'una manca de vitamina, puix que sempre apareixia acompanyada d'una falta d'àcid clorhídric en les secrecions estomacals. O en altres mots, la digestió fallava segurament perquè absorbia menys quantitat de la normal d'una determinada vitamina. Començà a fer servir fetge en la dieta d'alguns malalts, ja que aquest aliment no feia mal i era ric en vitamines. Això ho experimentà durant dos anys, del 1924 al 1926, i comptà en aquests estudis amb la valuosa col·laboració del doctor W.P. Murphy. El resultat fou que quaranta-cinc de tals pacients donaren una resposta positiva al tractament. El 1928 Minot era nomenat professor de Medicina a la Harvard Medical School i el 1934, amb els ja esmentats Whipple i Murphy, compartí el premi Nobel de medicina i fisiologia. Però passarien encara dues dècades abans que es pogués esbrinar quina era l'arrel exacta de l'anèmia perniciosa, cosa que seria provada, finalment, per Folkes. En resum, l'anèmia és una disminució del contingut hemoglobínic de l'organisme, acompanyat o no de descens del nombre d'hematies. La dada més important és, però, el descens de la quantitat d'hemoglobina, amb el corresponent dèficit en la capacitat de la sang per a captar oxigen, puix que poden existir anèmies en les quals el nombre d'hematies sigui normal, però que cada un d'ells sigui pobre en hemoglobina. La palidesa, l'astènia, la disnea o els batecs convulsius són els símptomes més evidents de qui pateix aquesta malaltia.