La cultura catalana recorda la figura del pare Batllori, un «intel·lectual universal»

Per Eliseu Climent, que fou el seu amic i editor, Batllori era «un dels grans intel·lectuals de l'Europa de tots els temps. La seva obra completa demostra fins a quin punt el seu interès per les coses humanes era profund». Climent explicà que «era un catalanista universal, un intel·lectual en el sentit global, que transcendí la cultura catalana». Quant a Mallorca, «on visqué mig exiliat a la postguerra perquè era un liberal», Climent considerà que «Batllori creà una escola de coneixement sobre la cultura catalana i la figura de Ramon Llull en una època en què era molt difícil fer-ho».

El filòleg i historiador Martí de Riquer, que fou el seu padrí en l'acte d'investidura de doctor honoris causa d'onze universitats catalanes de la Xarxa Joan Lluís Vives, «el pare Batllori era la persona humanísticament i literàriament més important de Catalunya fins al dia de la seva mort». De Riquer considera que «la seva obra, tan diversa, quedarà com a model de la interpretació del passat. Els seus treballs sobre Llull o els Borja obren noves perspectives de cara a la interpretació d'aquests personatges». A nivell personal, l'historiador qualificà Batllori de «conversador extraordinari i lúcid», una persona que es caracteritzava per ser un home «de gran expansivitat i afectuositat».

Maria Barceló, presidenta de la Societat Arqueològica Lul·liana i historiadora, lamentà enormement la pèrdua d'«una figura d'una gran talla cultural, en general, i, sobretot i en particular, de l'ambit català». Barceló, que qualificà el jesuïta com «un home de ment lúcida i claríssima» i que en destacà «la gran elegància tant al seu tarannà com a la seva personalitat», volgué reconèixer públicament el seu agraïment personal a l'estudiós de la figura de Ramon Llull, del temps que marcà el pas a la modernitat i de la família Borja «que tant m'ha servit a la meva trajectòria de medievalista».

Com a presidenta de l'Arqueològica Lul·liana, institució de la qual Miquel Batllori fou soci d'honor, subratllà la bona amistat que el jesuïta va mantenir amb Joan Pons Marquès, president de la Societat durant l'època que Batllori va ser a Palma, que va mantenir fins al final, com ho testimonia «el paper com a intercessor que va jugar el pare Batllori per aconseguir que l'important llegat de correspondència de la família de Pere d'Alcàntara Penya fos per a la institució».

El també historiador Guillem Rosselló Bordoy recordà «la bona relació que tinguérem en els meus temps d'estudiant». Rosselló no arribà a tenir Batllori de mestre, però hi coincidí en diversos seminaris i congressos. Afirmà que «és una gran pèrdua, que malgrat saber que arribaria prest o tard, ens hauríem estimat més que hagués estat molt tard. Fou un mestre d'una personalitat increïble, que desenvolupà una tasca molt important. Un home que estimava el seu país, Catalunya, i també Mallorca».

L'historiador i professor de la UIB Pau Cateura recordava la figura de l'amic personal, «un home d'un tracte senyor, educat a l'antiga quant a les maneres, però accessible i molt afectuós amb els mallorquins». L'exdirector de l'Arxiu de Mallorca Antoni Mut apropà una altra perspectiva del pare Batllori: la de professor. Alumne del jesuïta a Monti-sion, Mut afirmà que «encara que érem nins, ja vèiem que era distint a la resta de jesuïtes, un home anòmal amb un pensament molt ampli, que anava sempre una passa per endavant».

El seu treball com a arxivador el va fer coincidir i conèixer més Miquel Batllori amb posterioritat, fins al punt de poder recordar un «home de memòria prodigiosa, que feia extensiva la mentalitat oberta de la qual havia fet gala al col·legi a l'àmbit privat», del refugi sobri i «pobre» que habitava a Barcelona un home d'«una gran capacitat intel·lectual».

El també historiador Antoni Marimon va voler destacar que «va realitzar una tasca intel·lectual ingent, espectacular. Va desenvolupar temes molt diversos, des de la família Borja a estudis sobre l'expulsió dels jesuïtes. No s'ha d'oblidar que també va ser professor a Mallorca durant els anys més foscos del franquisme, treballant per la llengua catalana. Maria Antònia Salvà, Llorenç Moyà i Miquel Ferrà, el 1945, li van dedicar el llibre Amistat i recordança al pare Miquel Batllori. La seva especialitat era la història de la cultura».