Mor als 93 anys el pare Miquel Batllori

Batllori té una trajectòria vital gairebé tan dilatada com la seva obra. Neix el 1909 a Barcelona, la mateixa ciutat on, als 19 anys d'edat, es llicencià en Història i Dret, essent avantatjat deixeble de Jordi Rubio. L'any 1928 ingressa a la Companyia de Jesús, encara que efímerament, ja que l'ordre és dissolta dins l'Estat espanyol, la qual cosa l'obliga a traslladar-se a Avigliana (Torí), on amplia coneixements estudiant Filosofia i Lletres.

El 1939 torna a Espanya, amb el rerefons tràgic de la quasi acabada Guerra Civil, per llicenciar-se en Teologia a Oña (Castella). L'any següent és ordenat capellà a Barcelona i el 1941 es trasllada a Madrid per presentar la seva tesi doctoral. En aquesta tesitura, inicia una intensa activitat intel·lectual que el porta a convertir-se en participant assidu dels congressos internacionals sobre la seva major passió: la Història. De fet, s'integra al Comitè Internacional de Ciències Històriques. Forma part també de l'Acadèmia de la Història, amb seu a Madrid, així com de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Acadèmia de les Bones Lletres.

Paral·lelament, el pare Batllori dirigeix la revista Archivum Historicum Societatis Iesu, en la qual aboca bona part de la seva activitat d'investigació entre els anys 1951 i 1969. Ja des del 1952 simultaneja la direcció de la revista amb l'exercici de professor d'Història a la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma.

Mallorca
L'any 1941 el pare Batllori visità per primer cop Mallorca amb el bisbe Joan Rubí i hi romangué fins el 1947, fent classes al col·legi Montision. Fruit d'aquesta estada a l'Illa, amb la qual mantingué sempre una estreta relació, publicà diversos estudis sobre personatges de la cultura mallorquina, com Ramon Llull, Miquel Costa i Llobera o Josep Maria Quadrado. Posteriorment, passà a formar part del patronat de l'Estudi General Lul·lià. Fou en aquest lloc on Batllorí féu una de les seves darreres intervencions a Mallorca, pronunciant una conferència l'octubre de 2001, sobre els seus anys a la nostra Illa.

Batllori és propietari d'una extensa i variada obra, publicada en les llengües més diverses, com ara Vuit segles de cultura catalana a Europa, (1954-59), Ramon Llull en el món del seu temps, (1960) o II pensiero della Rinascenza in Spagnae e Portogallo (1964). Així mateix, rebé el major nombre de reconeixements que mai no han estat atorgats a un historiador espanyol. Batllori fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de Ciències Socials el 1995 i els premis Nacionals d'Història i de Lletres el 1988 i el 2002. En l'àmbit català Batllori fou àmpliament reconegut en nombroses ocasions, rebent diferents medalles (entre les quals la de la Generalitat el 1985 i la del Govern balear el 1998) i guardons. Pel que fa al món universitari, la seva tasca fou també reconeguda amb diferents doctorats honoris causa (la Universitat de València el 1974, la facultat de Teologia de Barcelona el 1978 o la Universitat de les Illes Balears el 1994). El darrer gran reconeixement a la seva obra tingué lloc el passat mes de maig quan fou investit doctor Honoris Causa per onze universitats de l'àmbit català en un acte solemne a la basílica gòtica de Santa Maria del Mar de Barcelona.

El pare Batllori destacà pels seus estudis històrics sobre l'Europa Medieval, la Corona d'Aragó i la família Borja. Fins el moment de la seva mort l'historiador català treballà en eDiplomatari Borja, una sèrie de cinquanta volums que recopilava la documentació sobre la nissaga dels Borja repartida en diferents arxius europeus, dels quals l'editorial valenciana 3i4 ja n'havia publicat el primer.