Marcel Marceau ha construït al llarg de la seva vida un
llenguatge sense paraules. Sap transmetre les emocions, les
sensacions i els sentiments a través de les seves accions. Si
plora, el seu cos plora i si riu, la seva cara riu. Lo mejor de
Marcel Marceau és un resum dels seus prop de 60 anys de silenci que
podrà veure's a l'Auditòrium dia 24.
L'espectacle té dues parts. A la primera, el mim inicia el
públic amb algunes de les seves 55 pantomimes. A la segona, sorgeix
Bip, el seu personatge més conegut. Bip va néixer quan Marceau
tenia 24 anys. Fou creat com el seu alter ego, un clown amb una
camisa a ratlles desgastada, amb calçons amples i una cistella
blanca i deformada. Li va pintar la cara de blanc en homenatge al
Pierrot de la Comedia dell'Arte i li va posar un cor de rodamon com
Charlot o el Quixot, dient-ne «un Quixot contemporani que
s'enfronta als molins de la vida actual». Una vida que, temps
enrere, havia sofert l'atac nazi. El seu pas per la Resistència
Francesa l'ha marcat per sempre, portant-lo a lluitar sense
paraules perquè no es repetís la història.
El 1949, Marceu va fundar la seva companyia i va presentar un
total de 26 mimodrames entre els quals destaquen Pierrot de
Montmartre o Paris laughs, Paris cries. Amb els seus companys, va
recórrer mig món fins 1964 quan, els problemes econòmics el van
obligar a dissoldre-la. És així com es va convertir en solista.
Marceau no només ha treballat damunt un escenari, també ha actuat
al cine. Quan va començar la seva carrera a l'univers de la
pantomima, l'art de parlar sense paraules es trobava en un moment
crític. «El mim no tenia res. No comptava amb suports, hauria
desaparegut amb l'arribada del cine si no fos per la creació de la
nostra companyia», assegurà.
Tanmateix, l'empenta definitiva fou el salt a la gran pantalla.
Marceau participà en films com First Class, en què interpreta 17
papers diferents; Shanks, on es converteix en un titella sord i
mut; o Silent Movie, de Mel Brooks, on només diu la paraula «no».
«No sabia què li podia atreure a les grans estrelles d'un art com
el meu, el seu treball era totalment oposat al meu».
El 1978 amb una subvenció fundà l'Escola Internacional de
Mimodrama, amb alumnes de tot el món. «El mim és, sobretot, un art
del carrer, com el flamenc: són part de l'experiència de la vida».
Avui, als vuitanta anys, el mim continua bolcat en el seu art.
Continua mostrant el que ha après i recorrent el passat de Chaplin;
Buster Keaton; els antics grecs o els romans, i el seu propi
passat, per aconseguir noves creacions. «Treball a diari i estic en
contacte permanentment amb gent jove, això és molt important».
L'edat no és un obstacle. «Mentre duri oblidaré l'edat que tenc.
L'edat no existeix, com la mort. No hi ha mort mentre visquem en la
memòria».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.