Es descobreix la sacarina (1879)

Mentre Espanya disposà de les seves colònies, Cuba, Puerto Rico i Filipines, el sucre, consumit en tot el territori metropolità i les Balears i Canàries, era de canya, importat d'Amèrica. Així i tot, el 1884 es construí a Granada la primera fàbrica de sucre de remolatxa, dita també bleda-rave. Després de la guerra del 1898, amb la pèrdua de totes aquelles colònies, l'Estat espanyol es va veure obligat a cercar altres fonts d'abastiment. La llei de 16 de juny de 1899 gravà amb cent pessetes de drets d'importació el quintal mètric de sucre i només amb cinquanta pessetes el de bleda-rave. Amb aquesta mesura, el 1903 ja funcionaven en tot el país cinquanta-dues sucreres. Amb el temps, aquesta producció augmentà força i actualment el conreu de la remolatxa és important a Andalusia, Rioja, Aragó i Castella-La Manxa. Alternativa a les dues castes de sucre era la mel, mentre que altres sucres vegetals, com la reïna d'arç canadenc no es fan en aquestes terres. En la data que evocam, però, es descobreix una substància de síntesi de laboratori, que tenia la propietat de donar sabor ensucrat als menjars i begudes. Els descobridors eren químics alemanys, els doctors Remsen i Fahlberg, que a partir de la brea d'hulla, rica en toluè i en benzol. Era, per la seva composició, l'anhídric sul faminbenzoic o el de sulfamida benzoica. La seva sal sòdica, que és soluble dins l'aigua, té una dolçor dues-centes vegades més forta que el de la sacarosa. Tanmateix sembla que en els seus començaments topà amb entrebancs legals. Efectivament, les lleis espanyoles de finals del segle XIX prohibiren de barrejar sacarina en la fabricació de conserves i begudes. El 1903 en prohibiren la fabricació i venda. Només una petita part, destinada a la medicina, podia esser importada. Amb el temps, això aniria canviant, i més en descobrir que els diabètics, malalts sempre nombrosos en el nostre país, que no podien consumir sucre en els seus menjars i begudes, suportaven de bon grat la sacarina. Així i tot, el sucre, que és un producte natural, compta amb més partidaris i consumidors que no un fabricat químic que no passa d'esser un acceptable substitut en cas d'extrema necessitat. Tot fent història, ja a mitjan segle XVIII, hi havia a Cuba més d'un centenar de plantacions de canya de sucre i encara n'hi havia més a l'illa de Santo Domingo, Jamaica i Puerto Rico, on tan important era la tasca dels hisendats mallorquins. També Mèxic i Brasil en feien, ja aleshores, una important producció. Dissortadament, aquella economia, estava, íntimament relacionada, amb el vergonyós tràfec de la venda d'esclaus negres africans, que era la mà d'obra barata.