La primera constitució cubana (1901)

Tornem enrere i anem al gener del 1899, quan pel Tractat de París, el govern dels Estats Units pren possessió transitòria de l'illa de Cuba, un cop totalment evacuada aquesta per les tropes espanyoles. El primer governador militar nord-americà és John R.Brooke, que al cap de poc temps fou substituït per Leonard Wood, un personatge que ja havia vingut a la guerra en el seu caràcter de coronel dels famosos Rough Riders. Els cubans, amb una certa tristor, hagueren d'acceptar aquella primera intervenció imposada pel govern de Washington, la qual retardava els seus anhels d'independència. Els nord-americans reformaren l'administració pública, es canvià radicalment el sistema educatiu i establiren serveis a imitació dels que funcionaven a Nord-amèrica. En exercir Cuba, finalment, el dret al sufragi, en resultà president electe Tomás Estrada Palma, malgrat ésser molt popular i estimat l'anterior president provisional, Bartomeu Massó, descendent de catalans. No hem d'oblidar la gran importància que tingueren en la política i la cultura del nou Estat els criollos descendents de Catalunya, València i les Balears. Podríem començar per Josep Maria Martí, periodista i advocat, apòstol de la independència (1853-1895), i, repassant tota la història dels primers moments, hi trobarem l'existència de llinatges de persones il·lustres: Bravet, Bru, Grau, Jordà, Isbert, Balaguer... Però en tota aquesta epopeia, els historiadors cubans i nord-americans han pintat, amb les més tètriques tintes, un altre mallorquí, el general Valerià Weyler, del qual es diu textualment: «El general espanyol Weyler, susbtitut de Martínez Campos, ordenà i dugué a terme, amb veritable crueldat, la reconcentració dels habitants del camp i dels llauradors, els camperols, a les poblacions. Mancats de pa i teulada, contagiats del soldat espanyol (més digne aquest de millors oficials i de millor causa), moriren a milers, en els carrers i les places, morts de fam, de nuesa, de paludisme i de tisi. La concentració, maleïda pels seus resultats immediats, fou ben avorrida pels seus resultats mediats». No fou tot, però, un camí de pau un cop establerta la república cubana i així, el 1906, esclatava la revolució d'agost contra el govern constituït, dirigida per Faustino Guerra, Julian Berancourt, Loinaz del Castillo... i essent inútils els esforços governamentals per reprimir la rebel·lió, els Estats Units intervenien altra vegada i Charles E. Magoon fou enviat com a governador provisional de Cuba. Un cop restablerta la llibertat de sufragi, José Miguel Gómez resultava elegit president el 1908. No mancarien, avançant els anys, més governs corruptes i més dictadures, però, especialment, el manteniment per part dels Estats Units de la seva hegemonia econòmica sobre la bella illa del Carib.