Perú s'independitza (1826)

Ja el mes d'agost del 1824 havia tingut lloc la batalla de Junín mitjançant la càrrega de la cavalleria peruana que caigué sobre les tropes realistes comandades per Canterac, quan aquest anava camí de Jauja per tancar el pas a Bolívar, quan aquest anava de Huaraz a les altures de Bombón. El desembre d'aquell mateix any els independentistes són atacats pels espanyols en el camp d'Ayacucho i després de violents combats, el Virrei La Serna, que comandava l'exèrcit realista, es declarava vençut. Virtualment, aquesta darrera batalla, significà l'acabament de la dominació espanyola en aquell país. Però els colonitzadors conservaren encara les fortaleses d'El Callao, que foren assetjades. Els que les comandava era un tal Rodil, que tenia, dins el recinte, una guarnició de dos-mil dos-cents homes de tropes regulars i un gran nombre de civils, persones particulars que havien estat perseguides pels patriotes peruans pel seu suport a la causa del rei d'Espanya. Extingit l'exèrcit espanyol, després de patir moltes derrotes, i de la capitulació d'Ayacucho, seguia en actitud de combat aquell famós Rodil. I tanmateix s'hagué de retre, tal dia com avui, passat tot un llarg temps de resistència inútil, on el trist personatge, convertit en petit dictador, es feia notar dins i fora dels murs per la seva inhumanitat. Els peruans celebraren, aleshores, a la plaça d'Armes de Lima, presidits pel general San Martín, una gran cerimònia patriòtica que havia d'esser el fonament de la constitució d'un Govern nacional. Hi havia, però, encara, molts grups de gent partidària del govern espanyol, absolutista, de Ferran VII, immigrants de la Península i famílies de funcionari. Això feia que el domini dels independentistes no fos total, puix que hi havia reductes a la costa i a la serra que promovien l'anarquia. Per empitjorar les coses, Colòmbia entrava en guerra amb Perú el 1829 i havia de fer front, temps després, a una expedició armada de Xile que acabà en la batalla del «Pan de Azúcar», en el Departament d'Ancachs. Lluites aquestes en les quals participaven els més il·lustres generals de la guerra de la independència, com Gamarra, La Mar o Santa Cruz. Després d'una llarga etapa de lluites intestines es pogueren crear uns governs regulars, elegits pel poble i sense imposició de la força. Un cop aconseguit això, vindrien els primers avanços polítics i socials del nou règim, com l'establiment de codis civils propis el 1850, la presa del poder pels liberals el 1855 que suprimí els delmes i primícies per als indis i l'esclavatge per als negres i creava una fiscalitat amb l'establiment del pressupost general, i la Constitució de 1860 que estaria en vigor aquelles dècades.