«No crec que una història demani un format concret per ser contada»

-Què ha suposat per a vós aquest premi?
-La veritat és que és una gran satisfacció. Aquesta és la meva primera novel·la i no m'esperava rebre cap premi.

-Què podeu avançar de la vostra obra?
-És una història d'amor impossible entre una jove pianista i un escriptor i articulista sord. En realitat és una història d'amor del segle XIX però ambientada en l'actualitat. No és una novel·la romàntica, però tracta sobre un amor impossible, que sembla no ser-ho ara.

-Per què és impossible el seu amor?
-Per moltes coses, però revelar-ho és descobrir l'argument de la novel·la. Una de les causes, però, és que els dos protagonistes, Neus i Robert, tracten d'evitar fer mal als que els envolten. De tota manera és un d'aquells amors que malgrat ser impossible, és també etern.

-On està ambientada la història?
-En una ciutat imaginària, que podria ser Palma. No s'hi fan referències, però es pot entendre. El títol fa referència a les històries que ell li explica sobre aquest lloc, en el sentit que creuar aquest cap és quasi tan impossible com el seu amor.

-Fins ara vós havíeu escrit principalment relats, en quin gènere us trobau més còmoda?

-M'estim més els relats, tot i que hi ha gent que parla de la dificultat d'abreujar, és el gènere en el qual em sent més còmoda. La novel·la abraça més temes, més personatges, més històries.

-Creis que cada història demana un gènere concret?

-No, no crec que una història, sigui quina sigui, demani un format determinat; una mateixa narració pot donar lloc a una novel·la o a un relat.

-Continuareu ara escrivint novel·les?
-No sé el que faré, l'únic que sé és que no deixaré d'escriure perquè no puc deixar de fer-ho.