Joan Maragall, poeta i assagista (Barcelona, 1860-1911) és nomenat secretari de direcció deDiario de Barcelona, per part del seu director Joan Mañé i Flaquer i això suposarà per aquest important personatge de la cultura catalana, llicenciat en dret el 1884 i guanyador dels Jocs Florals de poesia el 1884, 1896 i 1904, la gran ocasió de publicar nombrosos articles i assaigs que tindran una extraordinària influència en la vida intel·lectual i el regionalisme del Principat. Gràcies a tota aquesta tasca, participarà en el debat regeneracionista de l'anomenada generació del 1898.
Compartirà inquietuds amb Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864-Salamanca, 1936), que el 1891 havia aconseguit la càtedra de llengua i literatura gregues a la universitat de Salamanca, de la qual seria després rector, el 1901. Aquella «amistat» epistolar, amb les angoixes i preocupacions del moment, es plasmaria, en certa manera, en el llibre de Maragall, Elogis, que seria editat a Argentina el 1951, puix que en els textos hi hem advertit alguna resposta a obres d'Unamuno, aEn torno al casticismo. Unamuno condensa principalment la seva experiència metafísica en dos temes que constitueixen les seves preocupacions fonamentals: el problema de l'ésser humà i, més concretament, la immortalitat de l'ànima.
Maragall aborda aquests problemes en els seus Elogis en què toca punts tan diversos com l'amor, la paraula, la poesia, el poble, el teatre, la dansa, el viure, la gràcia... Sap que el món de la cultura com el de la política es mou amb tota mena de passions bordes, grans odis i rancúnies, enveges inconfessables, paranys de tota mena per tal d'aconseguir una glòria tan dubtosa com efímera, i així, ja començant els «elogis» escriu: «Eren tots amics des de la jovenesa i parlaven sense por: el pintor, el poeta, l'escultor, el músic... Contaven les seves gestes d'amor: el pintor les seves entremaliadures d'al·lot; les del músic tenien molt altra malícia; les del poeta eren les que més provocaven les rialles a tots i a ell mateix. L'arquitecte callava, escoltant somrient amb la seva barba rossa-grisenca descurada, amb els seus ulls color de viola en un rostre de tanta pal·lidesa... -I tu, què pots contar de t ot això? Res!-li va dir sobtadament, després d'un llarg silenci de tots, el pintor, movent-li l'espatla amb acaronada violència, puix que l'estimava molt -Aquí ho teniu...! Sempre un ermità!-afegí
amb gest de presentar-lo burlescament als altres, com si no en fos conegut. -Què sap ell d'aquestes coses, ni què li importen, seguí-ni com tens paciència per escoltar-nos? -acabà, mirant-lo altra vegada, amb els braços oberts, en còmica admiració, i deixant-los caure altre cop al llarg del cos».
Aleshores l'arquitecte narra com fou el seu gran amor, un amor en el que no hi cabien burles, ni bravetjades, ni idees masclistes, ni pensaments grollers... L'escoltaren en silenci i en silenci respectuós hagueren de restar després.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.