La guerra que seguí a les rebel·lions de Catalunya i Portugal contra Castella, el 1640, no tingueren, per part dels catalans, l'èxit que se n'esperava. Portugal, en canvi, aconseguiria la seva independència, separant-se de la Monarquia Hispànica. Ambdós processos tingueren un llarg camí preparatori, amb factors comuns. Cal dir que a Catalunya, aquella revolta no tenia prou grau de cohessió interna. Ben al contrari, a Portugal, existia una absoluta unitat d'acció i de voluntats. El cas de Catalunya, començat per una reacció popular al davant d'una injustícia, la revolta dels segadors el dia del Corpus a Barcelona, tingué en els dies següents, un cop declarada la República catalana, amb Pau Claris a la presidència, els seus moments de frustració. Dit en altres paraules, mentre a Portugal la qüestió de la independència era irreversible, a Catalunya la lluita era poc a poc perduda per les tropes del Principat.
Així, Catalunya havia de menester, amb urgència, aliats. Els cercaren a França i al mateix Portugal. Per tal d'aconseguir ajut urgent tingué lloc la darrera ambaixada catalana, a càrrec de Josep Galceran de Pinós, un home enèrgic, incansable i gran polític. Aquest Josep Galceran de Pinós i de Perapertusa, membre d'una important família de la noblesa catalana, senyor de Santa Maria de Barberà i castellà d'Arrona, havia nascut a Barcelona el 1617 i havia participat des de jove en els afers públics del Principat. El 1650, la Generalitat l'enviava d'ambaixador a París, on realitzà una gran tasca diplomàtica i allà es trobava a finals del 1651 quan se li encarregà de fer gestions a la Cort de Lisboa per tal d'obtenir ajut militar de Joan IV i trencar així el setge de Barcelona. Tal dia com avui, Pinós es posava en camí, tot portant cartes de les institucions del Principat en les quals es demanava la tramesa de naus, homes i doblers. La notícia es propagà per terra catalana i va crear tot un seguit d'esperances. Tothom confiava que Pinós, a Lisboa, podria negociar importants socors. Però Pinós, malgrat tota la seva aptitud negociadora no va convèncer el rei portugués.
Encara que les il·lusions catalanes, pensant el contrari, es mantingueren fins al darrer moment, l'esquadra portuguesa, tan esperada, mai no arribà. La primavera totes les esperances eren ja fum. Josep Pinós, ja de retorn a França, informava sobre el fracàs de la seva missió diplomàtica a Lisboa. Entre uns i altres, els catalans es sentiren, un cop més, traïts. La Revolució catalana, després de dotze anys de lluita, era finalment liquidada, i el 1652 el país era, altre cop, reintegrat a la Monarquia hispànica.
Felip IV es felicitava d'haver acabat amb el «problema català» i era signada la pau amb França pel Tractat dels Pirineus de 1659. Mai conforme a deixar les coses així, el rei d'Espanya va voler encara sotmetre els portuguesos. Però totes les seves temptatives en aquest sentit foren inútils. Juan José de Austria, el vencedor sobre Catalunya, no tingué el mateix èxit a l'altre cap de la Península. Encara que aconseguí apoderar-se d'Evora el 1663, fou vençut a Ameixial i temps després, els portuguesos s'aixecaven amb la definitiva victòria de Villaviçosa. Com a nota curiosa, diguem que el llinatge Pinós fou molt important a Mallorca, especialment amb la figura de Beatriu Pinós.
A la Rambla podem contemplar i visitar encara el palau dels Pinós, entre els quals figurà també un pintor dissortadament oblidat, de finals del segle XIX, i que gaudia de molt bones aptituds.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.