Fa poques dates, en el Casal Solleric, vaig tenir ocasió de veure una mostra del que s'exposa en el Museu Romàntic de Madrid. Dins una vitrina hi havia dues pistoles bessones, i amb una de des quals, Mariano José de Larra es llevà la vida. I és que en el segle XIX els armers venien les pistoles per parells, puix que en els desafiaments d'honor n'havien de menester en Pere i en Pau en idèntiques condicions. Diuen els de la saviesa popular que si un no vol, dos no es barallen. Però això no era vàlid entre cavallers.
Un insult, una ofensa, una agressió a l'honor d'altri era rentat amb sang. Sí, les pistoles eren venudes de dues en dues i ben presentades dins un elegant estoig. D'això en parlava, tal dia com avui, la premsa. Si a l'any 1900 el romanticisme ja havia passat de moda, no així els costums cavallerescs del XIX. Per això llegim que «els desafiaments entre cavallers que han fet la fortuna política de tant jovencell agosarat, especialment dels que es dediquen al periodisme, segueixen a l'ordre del dia. Aquell que vulgui fer-se notar, sense tenir altre mitjà d'atreure l'atenció pública sobre la seva persona, se cerca un desafiament qualsevol, si és possible amb alguna personalitat del moment. Després dirà tota la premsa que provant uns sabres aquest i aquell, etc. Aquestes trobades, que fins i tot han inspirat quadres interessants, com eDesafío interrumpido, de Carbonell, se celebren ara, generalment, en una possessió murada de la que Pep Sabater és propietari, ubicada aquesta prop de la plaça de l'Alegria (Madrid). Amb tot i això, no sol passar res greu als enfrontats, ni als testimonis o al metge que els acompanya, encara que irònicament es conta que aquests darrers reben ferides, mentre els desafiants s'abracen i obliden les seves diferències. Quasi sempre, efectivament, els enemics són reconciliats molt cavallerosament i així s'acaba la història. Ja estam allunyats d'aquells desafiaments famosos, com el del duc de Montpensier, a mitjan segle passat, amb l'infant Don Enric, que costà la vida a aquest i la possibilitat de ser rei a l'altre. Avui, tot l'Arc de Sant Martí de la premsa, des del republicà «País», de Catena; «El Liberal», amb Adolfo Figueroa; «El Globo», que fou de Castelar i avui capitaneja Ríu; «La Correspondencia», amb Santana; «La Correspondencia Militar», de Fernández Arias, fins a la perfumada «Época»; «El Correo» de Ferreras; «El Siglo Futuro», de Nocedal; «El Nacional» de l'altre germà Suárez Figueroa; i «El Correo Español» de Vázquez de Mella, parlen d'un desafiament d'honor entre dues altíssimes personalitats, de qui són padrins, respectivament, el comte de San Simón i el marquès de la Candelaria de Yarabayo, per un costat, i don Tomàs Castellanos i el senyor Alba de l'altre. No hi ha manera de saber el nom dels desafiants. Potser...?
«Són paraules del també periodista Almagro de San Martín. Els periodistes, obligats a cercar la notícia allà on sigui, aficaven, amb certa freqüència, el dit en la nafra dels aristòcrates corruptes. Aquests, quan es veien descoberts, amb el cul a l'aire, s'enfurismaven i per tal de rentar el seu honor, desafiaven l'articulista, que solia ser jove i de sang calenta. Una condició, doncs per dedicar-se a la premsa, era haver fet exercicis de tir en tot un seguit de jornades de cacera i haver assistit a classes d'esgrima. No oblidem que l'ofès triava l'arma.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.