Sant Nikolaus, Santa Klaus (327)

Miquel Ferrà i Martorell26/12/02 0:00

Qui diria que el personatge més famós d'aquests dies nadalencs, Santa Klaus o el «Père Noël», és un sant i no un homenot de conte infantil, un personatge històric cent per cent, que els mallorquins de Ciutat veneram en el temple de la seva advocació, obra del segle XIV i XVI: Sant Nicolau de Bari. L'església, d'una sola nau amb cinc capelles a cada costat amb retaules de bella execució barroca, conserva en el seu retaule principal, sobre l'altar major, una imatge del sant, tipus medieval, pintada en taula sobre fons daurat. A més d'aquesta església parroquial, hi ha la petita capella de Sant Nicolau de Portopí, en el port, prop de les instal·lacions d'un immoble de gran superfície comercial. Es tracta d'una esglesiola ben emblemàtica, centre de romiatge en els segles pretèrits. Però qui era aquest Sant Nicolau que els mites festius i mercantils han convertit en Santa Klaus, baratant els seus hàbits de bisbe amb una vestimenta vermella de suposada procedència àrtica? Era un personatge que històricament venia del fred amb el seu màgic trineu de cèrvids? Doncs, no. Ben al contrari, nasqué Sant Nicolau, bisbe de Mira, a la ciutat de Licia, a Àsia Menor, fill d'una família benestant. Va perdre els seus pares essent un infant i disposà, així i tot, d'una certa fortuna. Era ja major quan va saber, segons conten els seus biògrafs, que un cavaller pobre d'aquella ciutat determinava prostituir les seves tres filles, puix que no les podia casar amb homes rics. Nicolau omplí una bossa amb dobles d'or i, a entrada de fosc, la llançà per la finestra d'aquell home, que restà sorprès de trobar-hi una quantitat suficient per dotar la seva filla major, i la casà a l'instant.

El sant repetí per segon cop aquella acció i el cavaller, sospitant que s'esdevendria el mateix amb la tercera, muntà guàrdia dins la fosca de la nit. Descobrí qui era aquella persona tan generosa, li va córrer al darrere, l'abraçà i li donà mil gràcies. El sant, sorprès, li pregà de guardar silenci. El cavaller així ho va prometre però ben aviat se'n anà a contar-ho a qui ho volgués sentir. Amb aquella fama de generós, es féu capellà i temps després viatjà a Terra Santa. Estava en el vaixell que el duia a Palestina quan hi hagué una gran tempesta. Semblava que el naufragi era cosa segura quan Sant Nicolau, tot fent una pregària, calmà els elements. Sembla que això li esdevingué en altres avinenteses, de manera que ja en aquella època els mariners el tingueren per patró i advocat. Després d'haver visitat els Sants Llocs de Jerusalem, Sant Nicolau es refugià en una cova, on segons tradició, la Sagrada Família hi havia passat una nit durant la seva fuita a Egipte.

Ja pensava el sant restar-hi per a sempre quan en una visió, Déu li manà de retornar a Mira, on hi tenia les feines. Ja en un monestir d'aquella ciutat, i passat un temps, el nomenaren bisbe. Sembla que fou un bon prelat. Quan l'emperador Licini, per tal de restablir la idolatria, manà perseguir els cristians, Sant Nicolau fou empresonat, turmentat i, després, desterrat. Derrotat Licini per Constantí, tornà el sant a la seva diòcesi. Morí el desembre del 327, als seixanta anys. El seu cos, conservat a Mira, seria translladat, per tal d'evitar una profanació per part dels turcs, a Bari de la Pulla, a Itàlia. I per això li diuen Sant Nicolau de Bari.