L'escriptor francès Paul Arène a la seva obra Contes de Paris et de la Provence ens narra un Nadal del segle XIX on algunes substàncies i objectes prenen un sentit gairebé simbòlic: els mocassins, aquest calçat de cuiro o de pell que popularitzaren els caçadors d'Amèrica i que són més calents, enmig del fred i la neu, que qualsevol altra sabata; el vi moscat, fet del raïm de la mateixa denominació i que és molt dolç i aromàtic; els avets o sapins que tenen una especial significació en el cor de l'hivern...
«Quan ell va veure que, a finals de desembre, el cel restava tot blau, que les fulles no engroguien; quan ell va comprendre que malgrat el calendari, la gran calor persistia i que el veritable hivern no havia de venir, s'exclamà: Quin punyetero lloc! Un any més sense Nadal!
El petit Friquet, tot s'ha de dir, era fill d'un pobre exiliat; ell havia seguit son pare al desterro, i, encara que per una feliç casualitat havien anat a parar al més bell país del món, enyoraven la seva França, que per a ells era encara més hermosa. Ja prop de Nadal, el petit Friquet sentí com la seva tristor es redoblava. Dues coses li mancaven, dues coses rares en aquests climes, on la gent anava descalça i no s'havia d'encalentir a la llar: un fogar de pedra amb xemeneia i uns esclops! Sortosament, recordà que son pare posseïa un parell de mocassins de bona pell, brodats amb petites perles, objecte curiós abandonat per un cacic salvatge a canvi d'una ampolla d'aiguardent. Els mocassins servirien d'esclops i el forat que hi havia a la barraca per deixar passar els fums de l'olla faria el paper de xemeneia. A l'entrada de fosc el petit Friquet posà un d'aquells mocassins en aquell forat per als fums i a través del qual es veien els estels sobre el blau obscur del cel; després abraçà son pare, que també, trist, plorinyà una miqueta i anà al llit... Ah! Fou un bon dormir i un bon somni! Tan lluny de la pàtria, el petit Friquet, es trobà, sense saber com, en el seu poble, la nit de Nadal. L'estret carrer blanc i solitari, entre dues rengleres de pins pinyoners coberts de gel, s'aclaria amb els reflexos alegres de les finestres interiorment il·luminades. Hi havia cançons en l'aire, un agradable olor de cuina i de vi moscat; i, sobre les teulades, amb les seves botes que no feien soroll a causa de l'espessor de la neu, el pare Noël, amb gelabror a la barba, passava, contemplant l'obertura de cada xemeneia, i llençant-hi joquines que treia d'una gran capsa...»
Llavors, el Pare Noël, recordà que hi havia un nen lluny del poble, En Friquet, que no podia desemparar en aquella santa nit. Es traslladà al tròpic i omplí el mocassí de neu. Llavors, posà més neu entorn de la barraca i la convertí en casa, amb ben envidra des finestres. En una autèntica xemeneia hi cremava un bon troç de soca i sobre una taula amb tovalles blanques hi havia un gran indiot rostit... Tanmateix, el matí següent, el cel era ben blau i el sol cremava. Tot el que trobà Friquet fou una miqueta de rosada dins el mocassí brodat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.