Raimon: «Sóc aquí i vull afirmar una realitat que se'ns nega: la nostra identitat lingüística»

El cantant serà avui un dels protagonistes de la gala de la Nit de la Cultura de l'OCB

El cantautor de Xàtiva es refereix a les cançons com «un trípode, si la paraula, la música o la interpretació falla, queda coixa».

Joana NicolauPalma21/12/02 0:00

Lluny de les grans modes, lluny del que no sigui la seva veu pròpia i encara així un dels més grans fenòmens socials. Avui vespre, als seixanta-dos anys i mantenint intacte el seu esperit de lluita, Raimon serà un dels grans protagonistes de la gala la Nit de la Cultura. En ella oferirà un recital antològic, «un concentrat de quaranta anys de música en mitja hora» en el qual no mancaran Jo vinc d'un silenci, Veles e vents, Primer parlaré de tu, La nit, Molt lluny, Animal d'esperances i memòria... i Al vent.

El 1962, «amb els únics tres acords de guitarra que llavors coneixia» va comprondre Al vent. Era la seva primera cançó i amb ella ja llançava un missatge de compromís i lluita. Ahir les seves primeres paraules tornaren a ser una reivindicació. «Sóc aquí i vull afimar una realitat que encara se'ns nega, la nostra realitat lingüística». El cantautor de Xàtiva es mostrà crític amb la «broma sinistra» que suposa la divisió del català en diverses llengües per part de la Biblioteca Nacional de l'Estat espanyol i sense dubtar-ho, denostà el Govern valencià en considerar que «fa el posible perquè això no s'arregli».

Raimon, que després d'haver deixat de fumar diu que la seva veu «ha millorat» i ara canta «una miqueta millor» reclamà «el dret a equivocar-se per a qualsevol artista sempre que es mantingui ferme a si mateix. Si fas el que sents, sense enganar-te a tu mateix, encara que t'equivoquis ha valgut la pena fer-ho, encara que vagis a contracorrent, vas bé».

Aquesta a grans trets podria ser una de les conclusions que han marcat la vida d'aquest valencià. Un valencià que va néixer en el si d'una família en la qual «qui no tocava un instrument se li donava molt bé el ball» i que als «sis anys ja tocava la flauta». D'ençà ha viscut molt, ha vist molt, i té moltes coses a dir. En aquesta necessitat de dir «de manifestar la meva individualitat i de ser útil als altres» rau la seva voluntat de continuar «fins no se sap quant» sobre els escenaris.