La mort de Pedro Muñoz Seca (1936)

Miquel Ferrà i Martorell14/12/02 0:00

És mort a Paracuellos del Jarama el dramaturg Pedro Muñoz Seca (Puerto de Santa María, 1881), sense cap més delicte que el d'haver fet sàtira política. El seu enginy d'espurna humorística, amb un gran domini de la tècnica teatral i la seva ploma fèrtil i fàcil li valgueren la popularitat. Després de cultivar el sainet i la peça còmica, creà un gènere que anomenà «astracanada», és a dir, un humor tot curull de desbarats que provoca la rialla, tal és el cas de La venganza de Don Mendo (1919), que amb el temps seria peça imprescindible del teatre universitari. També posà en ridícul els drames romàntics, com es pot observar en Anacleto se divorcia (1921), Los extremeños se tocan (1926) o Es usted Ortiz (1927). En els seus darrers anys donà a les seves creacions un caire polític i així a la seva obra La oca satiritzava la República.

No li sapigueren perdonar el seu humor. Com Federico García Lorca, seria executat pels homes de la guerra «incivil», els que no creien ni en la llibertat d'expressió ni en els judicis amb garanties democràtiques de poder proclamar, cadascú, mentre no es demostri el contrari, la seva innocència. Però quan domina la irracionalitat, ningú no té hora segura. El martirologi dels dos bàndols és massa extens i complex. Hi ha una veritat en cada poble, en cada família, en cada persona.

Com explicava un escriptor en les seves memòries, Martín Vigil, «la divisió d'Espanya en dues meitats es va produir per mil imponderables, generalment independents entre ells, i la sort de milions d'espanyols es jugà a l'atzar de les més diverses decisions, quasi mai personals, preses apressadament aquí o enllà. Cada qual havia d'estar per força en un indret, arribada aquella data; però res no hi havia escrit sobre la immediata adscripció de la localitat a un dels dos bàndols en lluita».

El terrible joc de les circumstàncies, de les casualitats, de les raons mai no escoltades o mal enteses, del caprici més sadic i de l'arbitrarietat més salvatge. En nom de Déu o de la Revolució, del nou ordre o de la democràcia, de la llibertat i del progrés, de la llei i la justícia, de la vida i de la mort. Tot era vàlid per als escopeters sense escrúpols, els metralladors de murs i cossos, els botxins improvisats moguts per l'odi o la por. Els que mostraven encara una coherència, que estaven convençuts de la seva veritat feixista, republicana, marxista, anarquista, monàrquica, capitalista o proletària, no ens semblaran tan culpables com aquells que sense creure en res, per temor, per covard espant, feien malifetes gratuïtes, tot per tal de fugir de qualsevol sospita i fer la bona al capitost de torn.

Pedro Muñoz Seca morí sense saber molt bé qui el matava ni per què. Paracuellos del Jarama fou un vergonyós escorxador, que tot s'ha de dir, puix que la barbàrie no és exclusiva de ningú.