Tal dia com avui, José Antonio Primo de Rivera, cap dels falangistes, convoca els seus amics poetes per tal que posin lletra a un himne que havia compost el mestre Juan Tellería, anomenat «El músic». Aquells poetes d'ideologia feixista eren José María Alfaro, Agustín de Foxá, Dionisio Ridruejo, Pedro Mourlane Michelena, Jacinto Miquelarena, el marquès de Bolarque i Rafael Sánchez Mazas. Quedaren per a reunir-se, la nit següent, en el cafè Or Kompon, un local del carrer Miguel Moya, decorat a l'estil basc. José Antonio els havia amenaçat de fer beure oli de ricí a qui no es presentàs. Ja dins aquell bar, mig soterrani, dos lloctinents de José Antonio, Agustín Aznar i Luís de Aguilar, muntaren guàrdia a la porta. El músic es posà al piano i interpretà el seu himne.
Els agradà. El fundador de Falange n'establí les condicions: «Ha de ser un himne resolt. En la primera part s'ha de parlar de l'enamorada, després dir que no importa la mort, tot fent al·lusió a la guàrdia eterna en les estrelles i llavors, quelcom sobre la victòria i la pau. I fou el mateix José Antonio que dictà allò de «traerán prendidas cinco rosas las flechas de mi haz». Després, Alfaro, Foxá i Sánchez Mazas enllestien els quatre versos del començament: «Cara al sol con la camisa nueva/ que tú bordaste en rojo ayer,/ me hallará la muerte si me lleva/ y no te vuelvo a ver».
Redactaren i discutiren fins a les dues i mitja de la matinada.
L'himne encara estava incomplet. Però tots plegats ja en volgueren cantar els fragments. Finalment, en tenien una estrofa. El dia següent, Foxá dugué feta la segona estrofa, que tots aprovaren: «Formaré junto a mis compañeros,/ que hacen guardia sobre los luceros,/ impasible el ademán/ y están presenten en nuestro afán». El fundador hi afegiria: «Si te dicen que caí/ me fuí/ al puesto que tengo allí». I Ridruejo completà: «Volverán banderas victoriosas / al paso alegre de la paz...».
Avui, en perspectiva, s'ha de reconèixer que és més un himne de guerra que de revolució. Els himnes són una arma més, importantíssima, puix que mouen multituds. No sé si aquells joves feixistes a l'espanyola, que celebraren la realització del seu himne brindant amb copes de Jerez, i que seria cantat, oficialment, en un míting que tingué lloc a Madrid el 2 de febrer del 1936, podien somniar que tals estrofes, durant i en acabada la guerra civil, seria cantat, massivament, en els actes públics. No oblidem que els himnes, del grec humnos, cant, tenen un sentit de «màxima altura» , és a dir, que eren cantats en honors dels déus i tenien categoria de sagrats. Els dedicaren també als herois i, passat el temps, esdevingueren cant nacional o popular, sinònim de qualsevol gran manifestació d'entusiasme. Tanmateix, la realitat fou tota una altra. Molts himnes, moltes banderes, molt odi i una guerra fratricida que ens dugué a la situació irreconcialiable de les dues Espanyes.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.