Poulsen, magnetitzador del so (1869)

Miquel Ferrà i Martorell23/11/02 0:00

Tal dia com avui neix a Copenhaguen Valdemar Poulsen, que amb els anys esdevindrà un imporant inventor. Efectivament. Fou el primer a dur a la pràctica la idea que el so pot induir i controlar un camp magnètic variable en un segment de filferro. Alhora, aquest camp magnètic variable es podria fer servir per a la reproducció d'una ona sonora. Es tractava d'una idea que fou molt celebrada en el món de la tècnica però topava amb tot un seguit d'entrebancs en el moment de posar"la en pràctica i en aquell temps, tals entrebancs, no es podien, fàcilment, vèncer. Encara que Poulsen patentà el seu invent el 1898, no trobà un suport financer mínim i la seva empresa se'n va anar al fracàs. Fou després de la Segona Guerra Mundial, això és, tres anys després de la mort de l'inventor, quan aquell descobriment fou perfeccionat i apareixia, a nivell popular, la cinta magnetofònica. Així, es multiplicaren en els anys següents els aparells d'enregistrament i de reproducció de sons, paraula, música, sorolls, i això per mitjà de la imantació permament d'un fil, d'una làmina o, més correntment, una cinta magnètica. Tot plegat ens durà a realitzacions posteriors dels setanta i vuitanta, el cassete, el vídeo...

Però tot això, el geni creador, no ho va poder veure en vida. Ho diu aquell altre savi, quan es lamenta dels que neixen abans d'hora i se n'han d'anar amb el penúltim tren: «Hem plorat moltíssimes vegades l'angoixós calvari del savi nascut abans del seu temps; però és molt més dolorosa la història dels genis que, per haver nascut massa tard, es troben que la seva obra, aquella per a l'execució de la qual han rebut les aptituds naturals, és a dir, el do preciós de la Natura, ha estat ja realitzada. Aquests, facin el que facin, passaran, inevitablement, per imitadors, quan no és per plagiaris. Tenim, per altra banda, tendència a considerar el talent i el geni com a varietats humanes perfectament aïllades (el savi distret, en el seu món, amb les seves manies, socialment intractable entre les capes populars), oblidant, amb freqüència, que hi ha capes intermèdies. Entre la mentalitat comuna i l'enteniment pròcer hi ha la vivor i la llestesa, de la mateixa que, moltes vegades, entre el geni i el talent hi trobam l'enginy. Si la psicologia dels limitats i dels pobres d'esperit hagués interessat els savis tant com la de la genialitat literària o científica, s'hauria descobert tot un ric joc de colors entre el prudent amuntegament social i la bestiesa dels més radicals. Tanmateix, de la mateixa manera que hi ha talents refinats gràcies a l'estudi, hi ha també mentalitats embrutides per la desuetud».

Miquel Ferrà i Martorell