Els bascos diferents

Despús-ahir el portaveu del PNB al Congrés, Iñaki Anasagasti, va llegir una conferència, a la seu del Parlament, explicant les claus de l'anomenat Pla Ibarretxe. «És un pla per la convivència, no per la independència; no cerca la ruptura de res, sinó explotar, amb flexibilitat, les potencialitats presents a l'Estatut d'Autonomia basc i a la pròpia Constitució espanyola». I marca l'objectiu de fer jurídicament existent allò que políticament és una realitat: la voluntat dels ciutadans bascs que majoritàriament voten el partit que aquest pla impulsa. Democràticament és impecable. La base historicista sobre la qual s'argumenta és molt pintoresca i té una pàtina d'Astèrix i Obèlix contra els romans, però no passa de ser l'habitual façana de l'imprescindible mite historicista del qual beu tot nacionalisme d'ençà que en el segle XIX s'inventà, fruit del romanticisme, aquesta ideologia política. Ho fa el nacionalisme basc com ho fa tot altre nacionalisme. No és el fonamental. Al cap i a la fi tothom s'inventa la història com millor li convé. El que és essencial és la base política. És un pla que no trenca, «no és de ruptura» repetí moltes vegades, res de l'existent xarxa nacional democràtica espanyola. Insereix una nova realitat jurídica, amb consonància amb el que voten majoritàriament els bascos, i que no està allunyada del que defensa per a Catalunya el PSC de Pasqual Maragall. I situa la voluntat democràtica com a factor essencial i per sobre de tota altra consideració. Com no pot ser d'altra manera en democràcia: no és, per tant, identitarioetnicista. Com va dir Josep Tarradellas, el 1978, és molt fàcil saber si el poble que viu en un determinat territori és o no una nació diferenciada de la castellana-espanyola: «si ho és tria nacionalistes majoritàriament». El País Basc ho vol ser, demostra voler-ho ser (amb el vot) i és just que sigui jurídicament reconegut així. Perquè, a més, és l'essència del pacte constitucional espanyol. Donar cobertura jurídica pròpia a les dues realitats nacionalistes, la basca i la catalana, diferenciades de la nacional general de manera que aquesta pugui ser acceptada o no pels ciutadans de les dues comunitats, siguin nacionalistes o no. El cas català ha tengut una evolució diferent perquè la coalició dels partits nacionalistes majoritaris, CiU, ha renunciat a tot el que els nacionalistes bascos mai no han deixat de reivindicar. Són opcions totalment diferents que res tenen en comú, i ja se veurà si el PSC pot fer el que diu voler. I pel que fa a Balears, bé, les declaracions del senyor Anasagasti, com a persona educada que és, són les lògiques del bon convidat quan diu allò que Balears «podria» seguir el mateix camí. No diu cap mentida. «Podria». Òbviament, el que «feim» és el camí invers dins la nació espanyola, com així demostram en cada una de les eleccions. Ni millor ni pitjor, diferent.