La màscara de l'assassí (1903)

Miquel Ferrà i Martorell18/11/02 0:00

Mentre els lectors del diari Ultima Hora s'entretenen amb les històries de crims i robatoris que tenen per protagonista el genial Rocambole, creació del popular escriptor francès Ponson du Terrail, a Llucmajor, i en aquesta data, té lloc un parricidi, narrat en la crònica de succeïts amb aquests mots: «A la vila de Llucmajor, ahir capvespre, hi tingué lloc un crim espantós que causà gran horror a tots els veïns d'aquella població, tan poc acostumada a aquesta mena de fets. Un jove de vint-i-cinc anys, que fa algun temps estava tancat en el manicomi provincial a causa de tenir les seves facultats trastornades, i des de fa alguns mesos gaudia de llibertat, puix que l'havia considerat guarit la seva família, ahir, matà la seva mare, una bona i honradíssima dona. Hem parlat amb alguns llucmajorers que ens han explicat els fets de la següent manera: Tomàs Pericàs Ginard, que és l'assassí de la seva mare, vivia a la possessió de Ses Cases Noves en companyia de son pare, sa mare i el seu germà Antoni. Patia atacs que el feien exaltar. La seva mania era matar. Ahir capvespre, son pare i el seu germà treballaven en el camp. Tomàs restà a ca seva amb sa mare. El que passà allà és mal de saber. Tot el que sabem és que la mare de Tomàs fou trobada morta dins la casa, assassinada a cops de destral».

El que sorprèn en el moment que la Guàrdia Civil procedeix a la detenció del parricida, és la cara d'aquest, beatífica, serena, innocent, que un creuria incapaç de matar una mosca. És, dirà un cronista, com si portàs una màscara...

Com quasi sempre, la realitat superava la ficció. Mallorca seguia sent, en aquella època, un país on els assassinats, rars i pocs, solien ser passionals, resultat de demència o de conflicte familiar entorn d'un testament. Eric Ambler, en una de les seves obres de ficció, explica molt bé allò que pot conduir algú vers l'assassinat, i més encara, quan és matèria de psiquiatra: «Les faccions d'un home, l'estructura òssia i els teixits que l'obren són resultat d'un procés biològic; però cadascú es crea el seu propi rostre: és el reflex de la seva actitud emocional, l'actitud que els seus desitjos exigeixen veure's satisfets i que els seus temors han de menester per mantenir-se coberts dels ulls inquisidors. Durà aquest rostre com si fos la màscara del diable, un artifici necessari per despertar en els altres les emocions que hauran de complementar les seves pròpies. Si aquest home té por, vol ser temut; si el desig el domina, vol ser desitjat. I el seu rostre li servirà de pantalla rere la qual poder amagar la nuesa de la seva ment. Només uns pocs homes, els pintors, són capaços de destapar una ment a través del rostre. En els seus judicis, als altres homes, invocaran el do de la paraula i dels fets que expliquin la màscara que veuen al davant dels seus ulls. Així i tot, encara que instintivament sàpiguen que la màscara no es pot confondre amb l'home mateix, se sorprenen al davant del que veuen que ha fet. La duplicitat dels altres sempre causa una gran impressió quan el subjecte no té consciència de la seva pròpia duplicitat...».

Miquel Ferrà i Martorell