El manifest dels PPCC (1976)

Tal dia com avui, Joan Carles, encara príncep i cap d'Estat en funcions, estant Franco greument malalt, reconeix, mitjançant decret, les llengües no castellanes del país com a llengües d'estat. La primavera següent apareix per primera vegada, des del 1939, un diari en català, Avui, amb seixanta mil exemplars. I es celebra en aquestes dates el primer Congrés de Cultura Catalana. Una de les actuacions més transcendents, dins l'àmbit de la literatura, és el Manifest de la I Reunió d'Escriptors Catalans que tingué lloc en el saló d'actes de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València. En representació dels escriptors llegiren aquest manifest final Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Vicent Franch i Lluís Solà. I com diu l'esmentat diari Avui, en un article signat per Vicent Alexandre, hi estamparen la seva adhesió els escriptors següents: Josep Maria Castellet, Josep Faulí, Joan Brossa, Joan Oliver, Teresa Pàmies, Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu, Agustí Bartra, Ricart Salvat, Maurici Serrahima, Beatriu Civera, Maria Aurèlia Campmany, Jaume Vidal Alcover, Rodolf Cirera, Josep"Lluís Cirera, Francesc Vallverdú, Miquel Arimany, Sebastià Estradé, Jaume Piques, Emili Rodríguez Bernabeu, Albert Manent...i el que signa aquesta secció, Miquel Ferrà i Martorell. Heus aquí al text del manifest: «Declarem i manifestem que la cultura catalana i, per tant, la literatura com element d'aquesta, és una de les formes d'expressió de les relacions socioeconòmiques que es produeixen a l'interior dels Països Catalans. La cultura catalana, a l'hora que n'és forma d'expressió, exerceix també una influència sobre aquestes relacions socioeconòmiques. Declarem i manifestem que la cultura catalana es troba actualment en una situació d'inestabilitat, deguda a la ingerència i a l'opressió de les classes dominants, dels estats espanyol i francès (incloses les dels Països Catalans) al llarg dels darrers tres"cents anys. Aquesta inestabilitat només es pot resoldre per la plena recuperació de l'entitat nacional, o per la seua desaparició progressiva, Com a conseqüència d'aquesta opressió nacional i de classe, la nostra cultura ha sofert un tracte anorreador i una discriminació per la utilització de determinats aspectes d'altres cultures, que la mantenen lluny del seu desenvolupament i de la seua funció normals. Declarem i manifestem que són escriptors catalans ELS QUI ESCRIUEN I PUBLIQUEN LLURS OBRES DE CREACIÓ EN CATALÀ i estan disposats a defensar i mantenir el dret a l'oficialitat, a tots els nivells, de la llengua catalana, i al seu lliure ús en tot lloc i moment i a l'ordenació de la cultura dels Països Catalans, pel mitjà d'uns organismes estatals autòctons, creats i dirigits democràticament, que, disposant dels recursos d'ensenyament, de treball, d'expressió pública, de finançament i de tots els altres que es deriven del dret d'AUTODETERMINACIÓ, configuren el ple desenvolupament de la comunitat nacional catalana. Denunciem que els escriptors que escriuen i publiquen llurs obres de creació en altres llengües amb menyspreu de la cultura catalana dins el territori dels Països Catalans, col·laboren d'una manera o altra en l'intent de fer desaparèixer la nostra entitat nacional...» Una còpia d'aquell manifest fou tramès a Mallorca i el signaren Josep Maria Palau i Camps, Josep Maria Llompart, Jaume Pomar, Antoni Serra (que era delegat i coordinador del Congrés a Mallorca), Joan Perelló, Josep Albertí, Joan F. March, Llorenç Capellà, Miquel Pons, Damià Pons, Isidor Marí, Damià Huguet, Llorenç Moià Gilabert de la Portella, Josep A. Grimalt, Miquel López Crespí i... un servidor de vostès, signant per segon cop. Hi havia altres escriptors presents, dels quals no diré el nom, convidats a signar.
Els moments polítics eren encara molt delicats i no ho volgueren fer. Compliren tots els que signaren aquell document el seu compromís? El lector tindrà, per a cada cas, la resposta.