El català en la medicina (1904)

Miquel Ferrà i Martorell16/11/02 0:00

L'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya inaugurava un nou curs. Era secretari general d'aquella institució, Felip Proubasta i Masferrer el qual, a través de la redacció d'una acta sobre tal esdeveniment, datada el 19, escrivia: «L'ús de la llengua catalana en nostre Acadèmia és fruit d'afecte, no pas de desafecte o aversió. En moments trists de nostra història, perdut tot el patrimoni que los nostres antecessors, d'època llunyana, per desgràcia, amb gegantí esforç conqueriren, quan fins la terra semblava fugir sota nostres peus, plens d'angoixa vàrem mirar si en nosaltres hi havia quelcom que legitimés nostra existència i amb vergonya veiérem que havíem sigut però no érem, que aquell poble català prudent i coratjós alhora i savi, s'havia convertit en una barreja de marxants, d'orgull patriòtic tan migrat, que per afalagar els compradors d'enllà no solsament els havíem entregat el maneig de l'hisenda, sinó volgut adoptar llur llenguatge, no trobant prou pulcre i fi el nostre. Quin càstic més gros no ha tingut humiliació tanta! No volem comprendre que és el llenguatge el que s'adapta a l'home, durant segles hem fet esforços ridículs per agafar accents que no s'aconseguien i modalitats d'estil que estrafèiem i tan meravellosament ens desfrassàrem en coses d'altri que durant segles també, ningú ens ha conegut, tan canviats estàvem...»

Aquesta interessant referència pertany a la monografia de la Secció de Ciències, número 17, publicada per l'Institut d'Estudis Catalans, L'Evolució de l'ús del català en medicina a Catalunya durant el segle XX. El llarg camí d'una bella i expressiva història, de la que és autor el Dr. Jordi Sans i Sabrafen. El llibre ens endinsa en les diferents etapes que la nostra llengua ha hagut de passar i patir per tal d'arribar al seu ús dins les diferents branques de la ciència, de les professions, dels oficis. En aquest cas, centrades en la medicina, ja sia en les funcions quotidianes dels seus professionals, ja sia a través de revistes, reunions, congressos, bibliografia etc. L'autor destaca molts parlaments, en diferents èpoques, de metges que reclamaven tal ús de forma normalitzada i plena. Així, entre d'altres, Miquel Arcàngel Fargas, en el Primer Congrés de Llengua Catalana, el 1913, quan deia que «l'instrument de què disposa l'home en ses funcions de relació, dintre del món científic, està format en gran part per la parla, fonètica o gràfica: doncs aquesta funció que desempenya en llenguatge sols té aquella espontaneïtat, aquella senzillesa, aquella flaire, aquella qualitat pròpia de secreció intel·lectual, quan s'usa la llengua mare, la personal, la pròpia.»

I el 1930, en el VI Congrés, August Pi i Sunyer declarava que «no és possible d'anihilar ni un poble ni una cultura quan aquest poble en té plena consciència i aquesta cultura s'entronca alhora amb les profundes arrels de la terra i amb la cultura de tot arreu.»

Una excel·lent lliçó teòrica i pràctica.
El doctor Jordi Sans i Sabrafen acaba la seva feina amb aquests mots, quan lloa el despertar d'una investigació biomèdica de casa nostra amb segell de la nostra identitat cultural. «Aquest despertar "diu" ens permetria recuperar el sentit comú, que, essent una de les nostres virtuts més preuades, hem posat, sense adonar-nos-en, al servei i al benefici dels altres.»

Miquel Ferrà i Martorell