Tal dia com avui moria a la ciutat de Hannover Gottfried Wilhem
Leibniz, il·lustre filòsof i savi alemany. Nascut a Leipzig el
1646, fou el descobridor al mateix temps que Newton de les bases
del càlcul diferencial i també fou conegut per haver imaginat el
sistema de les mònades, segons el qual existeix entre l'ànima i el
cos una harmonia «preestablerta». En el camp ideològic i religiós,
va voler aconseguir, juntament amb Bossuet, la fusió de les
esglésies catòlica i reformada. Home, quasi sempre, optimista, ens
deixà el llegat d'aquesta curiosa sentència: «Tot es troba
perfectament en el millor dels mons possibles».
Però aquell mes de novembre agonitzava, vell, solitari i
trist.
Una forta artritis feia més dolorosa la seva agonia. Expirà i, al
cap d'una estona, el seu secretari entrà a la cambra i, en veure'l
difunt, va dir textualment: "«Vaja! Ha mort tot sol, com un ca! Ja
no podrà filosofar més. I quin fàstic! M'hauré de fer càrrec del
seu enterro...».
El secretari, un home de mitjana edat, anà a la funerària de
menys categoria de la ciutat i encarregà el taüt més econòmic. El
propietari de l'agència mortuòria mirà el senyor Eckhard i li va
dir: "Un cop triat el taüt... Podem llogar una carrossa de les més
humils per tal de traslladar el cadàver! "De cap manera! "respongué
Eckhard". N'hi haurà prou amb un carretó de pagès!
Aquell mateix capvespre, en la caixa descoberta d'un carro, es
va dur a terme l'enterrament. Nevava. I ningú no acudí al sepeli.
L'home més gran d'Alemanya havia baixat a la fossa sense la més
petita companyia humana, llevat del seu secretari i l'enterrador.
La mort del geni passà també inadvertida a Leipzig, on Leibniz
havia fundat l'Acadèmia de Ciències. El mateix passava a Berlín, on
una altra Acadèmia de Ciències, fundada també per Leibniz, el 1700,
restava indiferent a la mort del savi.
En el recinte de l'estudi del difunt hi quedaven els manuscrits
de quinze mil tractats sobre totes les branques de la sapiència i
haurien de passar molts, molts anys, abans que el món, aquest món
que ell deia que era el millor dels possibles, pogués comprendre la
importància d'aquella magna obra. Les seves aportacions ampliaren,
de manera extraordinària, l'anomenat «segle de les llums»...
Tanmateix, en la seva vellesa, com sol passar a molts, Leibniz fou
humiliat pels mateixos personatges que un dia l'encimalaren i
protegiren. Un d'ells fou Voltaire, el qual, en un dels seus
relats, converteix Leibniz en el doctor Pangloss per a fer"li dir,
dins una situació humorística, que «vivim en el millor dels mons
possibles...».
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.