«Kaddish a Auschwitz-Birkenau (1944)»

Potser el llibre més significatiu de Kertész sigui Kaddish per al fill no nascut (Kaddis a meg nem született gyermekërt), en què l'autor desenvolupa la «tesi» literària que «si un fill és objectivació humana del futur, aquell que no s'ha tingut és una dolorosa constatació de la seva absència» o, en altres paraules, Kertész estableix una línia de connexió entre l'ombra allargada que Auschwitz projecta i la impossible paternitat. Encara podríem observar aquesta autoanàlisi per una tercera via de definició, això és, quan un home parla de si mateix i la seva confessió es catapulta cap al que és col·lectiu.

El llibre, posseïdor d'un gran llenguatge, erudit i alhora amb populars accepcions entre cometes, és original i autèntic. Amb molts fragments emotius, com és ara, aquest: «Un dia que jo l'esperava a ella, en el cafè de sempre amb l'esperança d'aconseguir més receptes, va aparèixer amb dos infants agafats de la mà. Amb una nina d'ulls negres i pigues pàl·lides escampades entorn del seu nasset, i amb un nin, entremaliat, d'ulls de color blau grisenc, alegres i durs com pedres. "Saludau aquest senyor! "Els va dir. Això em va obrir els ulls per a sempre, d'una manera total. De vegades, encara em vaig arrossegant per la ciutat com un mostel ronyós després del gran extermini. Alguna veu o una imatge em desperten, com si els records reprimits advertissin i assetjassin des del més enllà els meus sentits atrofiats i plens de calls. M'atur horroritzat a la vora d'una casa o en un cap de cantó, esquadrinyant amb les finestres del nas ben eixamplades, espiant entorn amb mirada d'espant. Voldria fugir, però quelcom m'atura. La claveguera remoreja sota els meus peus, com si el corrent brut dels meus records volgués sortir del seu cabal ocult per tal d'arrossegar-m'hi. Que així sigui. Estic preparat. Amb un darrer gran esforç he costrat encara la meva vida caducada i entossudida. L'he mostrada per tal d'agafar llavors el camí, portant el farcell de la vida amb les mans aixecades, talment com si fos en les aigües negres i crescudes d'un riu obscur, submergir-me, Déu meu!, deixa'm submergir-me d'aquí a l'eternitat...».

Ben donat aquest Premi Nobel! Qui no pot entendre la seva prosa que es compri un llum!